Novembre del 1938. El soldat republicà Anton Casanovas és mortalment ferit per impactes de metralla al crani i al còccix, durant els darrers compassos de la Batalla de l’Ebre. Dies després, va ser enterrat a pocs quilòmetres del camp de combat amb 98 cossos més, als afores de Miravet. La fossa comuna ha estat descoberta el juliol d’aquest any i ell ha estat l’únic soldat que la Generalitat ha pogut identificar.
Dolors Casanovas ha esperat 83 anys per saber on era el seu pare i com va morir. I, sobretot, ha esperat per tenir-lo a prop, al cementiri de Sabadell. Una mostra d’ADN donada l’any 2014 ha permès identificar les restes d’Anton Casanovas a la fossa de Miravet. Ens obre la porta de casa seva amb un únic objectiu: que la seva història –d’enyorança però sobretot de perseverança– animi familiars de soldats desapareguts a iniciar el procés per identificar-ne les restes.
Qui era el seu pare?
Era pagès, un bon home senzillíssim que treballava i vivia a la plana de Vic. Estimava la seva família, la seva dona i la seva filla, a qui sempre duia a coll. Era de religió catòlica, però només podia anar a missa en dies especials, com Setmana Santa o Nadal. El bestiar té gana i s’ha de cuidar… També estimava la natura i quan podia pujava a Montserrat o passejava pel Montseny.
Com va irrompre la Guerra Civil en la vostra vida?
Va portar molta misèria. Ens vam trobar sense pare, sense casa i sense diners. Són problemes molt grans. Però, miri, se superen…
Dolors Casanovas ha esperat 83 anys per saber on era el seu pare i com va morir: “Ha estat un miracle, un miracle!” / VICTÒRIA ROVIRA
Què recorda de l’absència del pare?
Si la meva mare rebia cartes, jo no ho sé. Era un cigronet i no me n’adonava. Només en recordo una, quan me’l van matar. No es va morir, no, me’l van matar. La meva mare llegia la carta i jo era petita però l’escoltava. Deia que havia estat ferit i evacuat ignorant l’hospital, “cubriéndose de gloria en la retirada”. Era mort, però no es va saber mai on, i miri que el vam buscar. La mare va anar a Capitanía de Barcelona, però no ens en van dir res. Vam trobar un senyor que havia estat al seu batalló, però no volia recordar res. Vam anar a Reus perquè hi ha molts soldats enterrats de la Guerra, però en el llibre de defuncions tampoc no hi era. No en vam saber mai més res.
Havia perdut l’esperança de trobar-lo?
Que es produeixi un miracle, a la meva edat, qui s’ho havia d’esperar? Quan m’ho van dir, vaig fer un crit molt gran. Miri, em van operar de càncer fa sis anys i quan al Taulí em van donar la notícia que l’havia superat, m’ho vaig prendre serenament. Però amb el pare, no. Era un miracle tan gran! Un miracle! Un impossible que no assimilava. Una alegria immensa. Pobret meu, reposa com han de reposar les persones. El podrem honorar, sabem on el tenim i és al costat de la mare.
Com ha gestionat l’enyorança durant 83 anys?
Quan era petita, m’adonava que la resta de nens i nenes tenien pare i jo no, però era molt enjogassada. I el joc disfressava les coses. Quan vaig ser una mica més gran, recordo que va tornar de Rússia amb vaixell la División Azul, que eren els altres. Doncs jo em vaig il·lusionar tant, tant, tant, que només volia anar fins al moll de Barcelona perquè estava convençuda que baixaria el meu pare del vaixell. Era una obsessió, una mena de bogeria. Em semblava que tornaria de la guerra. Llavors, sí. Quan als 14 anys vaig haver de començar a treballar en una fàbrica de llana, perquè a la família no teníem prou suport, me’n vaig començar a adonar. Durant aquest temps, he sentit una enyorança tremenda, una enyorança enroscada al cor que no se n’anava mai.
Dolors Casanovas: “Quan era petita, m’adonava que la resta de nens i nenes tenien pare i jo no” / VICTÒRIA ROVIRA
Era important tancar el dol.
Era important perquè tens un pare a qui adores, que l’has enyorat i que saps que el tens abandonat a terra. Durant 83 anys, sense saber on és. Era importantíssim trobar-lo, per dignitat d’ell i nostra. No s’ho mereix una persona que ha treballat honradament, que no ha fet mal a ningú. És glòria per a qui el mata. Dono gràcies a la Generalitat que ens el trobessin, perquè no pensava que mai a la vida això passés.
L’únic soldat identificat de la fossa
Un pagès de Miravet llaurava el camp amb un tractor quan va trobar xeringues i material quirúrgic a sota terra. La zona havia estat un hospital militar. Els arqueòlegs van trobar la fossa amb 99 cossos. L’únic que van poder identificar és el pare de la Dolors, gràcies a la mostra d’ADN que havia donat anys enrere.
Els arqueòlegs van trobar 99 cossos. L’únic que van poder identificar és el pare de la Dolors, gràcies a la mostra d’ADN / VICTÒRIA ROVIRA
