Publicitat
JOAN BRUNET I MAURI

De l’experiència res no n’aprenem…

[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]

Sé que no està ben vist autocitar-se, però avui, excepcionalment, ho tornaré a fer i reproduiré aquí part d’una meva peça publicada a El 9 Nou cinc anys després que esclatés la polèmica que Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona, generà en apuntar la possibilitat d’implantar un peatge per frenar l’entrada de vehicles privats a Barcelona. Eren dies en què no es parlava gaire dels efectes que podien derivar-se del canvi climàtic, però sí de les conseqüències que per a la salut de les persones tenien els alts índexs de contaminació que només a Barcelona avui és la causa d’un miler llarg de morts a l’any.

Escrivia jo a El 9 Nou el febrer del 2003 en fer memòria d’aquella polèmica: “Londres implantava, dilluns passat, una mesura radical per acabar amb les greus congestions de cotxes que la city pateix. No tothom ha vist amb bons ulls el peatge imposat als vehicles particulars que volen accedir al centre de Londres. En qualsevol cas, la majoria de comentaristes coincideixen en ressaltar que algú havia d’actuar i que Ken Livingston ha estat l’alcalde que s’ha atrevit a fer-ho. Aquí, molts polítics han dit que aplicar mesures semblants a les nostres ciutats no seria possible. Però encara que l’adopció de mesures contundents antitransport privat no siguin populars –i que per això es diu que no són possibles–, s’ha d’evitar que les ciutats quedin col·lapsades pel trànsit privat i que el vianant passi a ser una mena d’espècie en vies d’extinció. Quan a les nostres ciutats es van vianalitzar els primers carrers es van escoltar moltes veus crítiques. No obstant això, el pas dels anys ha demostrat la bondat d’aquella decisió i avui no hi ha cap ciutat que no disposi de zones d’ús pràcticament exclusiu per a vianants. Barcelona –però també Sabadell i Terrassa– hauran d’entrar, tard o d’hora, en dissenyar i aplicar polítiques de mobilitat (…). Altrament, la ciutat habitable i amable que des dels seus governs es proclama, serà impossible d’assolir”.

Setze anys després, el 2019 i casualment també el mes de febrer, el periodista Dani Cordero publicava al Quadern d’El País una peça en què fent referència a la creixent contaminació que patien les ciutats ens recordava que “la comunitat científica reclama des de fa temps mesures efectives per reduir-la i una d’elles és la creació d’un peatge urbà com el que va estrenar Londres el 2003”, i basant-se en els resultats d’un estudi elaborat per la consultora Idencity quantificava els efectes que sobre la capital catalana podria tenir la implantació d’una mesura similar que si s’aplicava, evitaria la circulació de 76 milions de vehicles a l’any i una disminució de l’11,4% de partícules contaminants. Els càlculs que emanaven de l’estudi s’havien obtingut en extrapolar els resultats que de la posada en marxa de peatges urbans a Londres, Estocolm, Milà i Gotemburg se’n desprenien i que, alhora, mostraven quines en podrien ser les conseqüències en cas de la implantació de tal mesura a Barcelona: “Menys congestió viària, major ús de transports alternatius per part dels ciutadans i menys pressió a l’assistència sanitària arran la disminució dels accidents de trànsit i de les visites mèdiques per problemes asmàtics en nens”. Tanmateix, l’informe apuntava que els ingressos provinents dels peatges haurien de destinar-se a la millora del transport públic.

Han passat molts anys des que Pasqual Maragall s’atreví a parlar de l’establiment de mesures que frenessin l’accés del vehicle privat a Barcelona d’entre les quals el peatge n’era només una d’elles. Avui, més de vint anys després, sobre la taula barcelonina hi ha un conjunt de mesures de pacificació del trànsit i de restricció a l’accés de vehicles privats a la ciutat que el govern de l’alcaldessa Colau està aplicant contra vent i marejol. Per contra, però, poc o res en sabem quant a l’aposta –a partir de millorar-la— per la millora d’una xarxa de transport públic urbà i sobretot metropolità que al costat d’altres mesures ha d’acompanyar qualsevol acció restringent a l’ús del vehicle privat dins la ciutat.

La conclusió de tot plegat és massa senzilla: quan fem un tomb per les hemeroteques, constatem que la veracitat i actualitat d’aquella sentència que és atribuïda a l’escriptor irlandès George Barnard Shaw, que resa que “de l’experiència n’aprenem que res de l’experiència n’aprenem”, és malauradament ben viva encara. I així ens va tot plegat.

Publicitat
Comentaris
To Top