Publicitat
XAVIER GUERRERO

Nadal?

[Per Xavier Guerrero, químic i exregidor]

Som a mitjans de desembre i tots els astres s’arrengleren i m’empenyen a escriure el clàssic i entranyable article sobre la bondat que s’escampa entre les persones aquests dies, sobre nosaltres, que hauríem de fer que fos Nadal cada dia i sobre tota aquesta punyeta.

Però què dius, sento des de dins del meu cos, que de tan clar que ha sonat, no sé si m’ho he imaginat o ho he dit jo mateix en veu alta o el maleït xip de la vacuna que ves que no porti incorporat un altaveu, i miro al voltant a veure si algú altre dels que seuen a prop meu, al tren, ho ha sentit també.

Sembla que no. Segueixo, doncs, amb l’article.

Que sí, que ara toca això, un article lleuger, que si no, no el llegiran, que ara la gent no vol escarrassar-se amb conceptes feixucs, o que els interpel·lin, no ho sé, com ara fent una crítica al consumisme que tot ho devora, començant pels nostres cervells, o el reciclatge dels avets escarransits i les capses de cartró que l’endemà de Reis llençarem al contenidor.

Així, doncs, reprenc el tema de la bondat i la solidaritat, el retrobament amb els familiars que fa temps que no veiem, les garlandes i llumetes, enguany, que sense arribar a ser normal, sembla que podrem fer algunes coses més que l’any passat i, una cosa porta a l’altra, m’encenc quan recordo allò del principi de la pandèmia que ens repetien sense parar “de esta pandemia saldremos mejores” i “juntos saldremos adelante” i altres bajanades similars.

Doncs no, no és cert. La pandèmia no ha incrementat la solidaritat ni la bonhomia de la gent, i no ha fet una societat millor. La pandèmia no ha tingut un efecte additiu, sinó multiplicador: aquell que tenia una base solidària ha multiplicat la seva solidaritat; aquell que tenia una base egoista, ha multiplicat el seu egoisme; aquell que era imbècil… bé, deixem-ho aquí. Ens hem polaritzat, però la mitjana segueix sent la mateixa.

I just quan començava a agafar el to i la inspiració, i enfilava l’article nadalenc tal com toca, que arribem a Valldoreix i veig a l’andana, en una marquesina, la publicitat d’un banc oferint-nos la targeta Maicart, perquè viatgem i comprem mil regals amb diners que no tenim, endeutant-nos per coses supèrflues. M’agradaria saber com encaixa això a la seva declaració de responsabilitat social corporativa. M’agradaria saber també com hi encaixaven les preferents. Després que si l’obra social i l’ànima de la capsa (de la capsa on guarden els diners), i tot el treball que fan, que sí, que està molt bé, si no fos que s’ha construït amb diners procedents del capitalisme més salvatge i descarnat. Que si contribuïssin a fer una societat millor i no el que fan, potser no caldrien tantes obres socials. I aquests encara bo, que tenen obra social.

I definitivament desisteixo de fer un article nadalenc que agradi a les tietes. A veure si l’any vinent. Ja avanço que no hi tinc gaire esperança.

Em ve al cap el poema del gran Iehuda Amikhai, que parla d’una dona gran que el metge li ha recomanat de seure al carrer, al davant de la universitat, “a fi que el corrent de nois i noies joves la banyi dia a dia com si prengués les aigües”, i penso que potser és el que hauríem de fer: obligar els directius de les grans empreses i els polítics importants a seure cada dia una estona al davant dels serveis socials municipals, o a la porta de tantes entitats que cada dia lluiten per ajudar la gent a sortir de llurs infinits pous, a veure si així s’empeltaven amb una mica de consciència social i després anaven als seus centres de decisió amb l’amígdala curulla del que en aquestes dates anomenem esperit nadalenc. Bon Nadal.

Publicitat
Comentaris
To Top