El senyor Cuscó ens va deixar el dia 22 de novembre del 2019 a l’edat de 97 anys. Tota la seva vida la va consagrar a Sabadell, primer com a empresari tèxtil i després com a escriptor i actiu dinamitzador cultural.
La devoció i l’obligació
Joan Cuscó i Aymamí de jove volia anar a Anglaterra. Entusiasmat per la lectura –passió que havia heretat de la seva mare–, era un admirador incondicional de Shakespeare i de la cultura anglesa en general. Tenia clar que hi havia d’anar. De passada, marxant d’aquí, s’alliberaria d’anar a fer servei militar. Però no va ser possible.
Retrat de Joan Cuscó / CEDIDA (FAMÍLIA CUSCÓ)
Joan Cuscó es comptava entre els milers de joves que, sense anar a la guerra, n’eren víctimes indirectes. Va ser, això sí, víctima directa de la postguerra, dels temps de la por i dels anys de la fam. Els seus pares, la Paula i el Frederic (Federicu per als amics) van haver de tancar el Paralelo, aquell cafè-teatre, que també era cafè-ball o cafè-revista. Un negoci familiar que entre setmana tenia els clients del cafè i el cap de setmana s’hi afegien els dels espectacles, i que va anar molt a menys després de la guerra. La pena i la tristor dels anys de la gana no animaven a cap mena de concert, ni funció. A més, el cafè es va quedar sense clients, ja que molts dels joves que solien anar-hi habitualment no van tornar del front.
Aleshores, el Frederic i la Paula van pensar a muntar un restaurant. Els temps no eren gaire propicis, però amb gran animositat i aplicant la màxima de “no hi ha cap negoci dolent. El dolent és l’home”, ho van aconseguir. Ajudats pels seus fills Joan i Frederic, van treballar de valent per tirar endavant aquell negoci. De manera que el Joan es va sacrificar i va renunciar al seu somni d’anar a Anglaterra per ajudar la família. L’obligació és abans que la devoció.
Després del servei militar, que va fer primer a Tetuan i després a Figueres, Joan Cuscó no es veia, amb davantal, a la cuina del restaurant, ni servint al menjador, ni a la barra del bar. Aquell ofici no era per a ell. Els pares i el germà el dominaven a la perfecció, però ell s’havia de guanyar la vida d’una altra manera. Llavors a Sabadell la indústria tèxtil oferia moltes possibilitats. I així va ser, amb ajuda de la família van comprar un teler, després en van venir més. Joan Cuscó va establir la seva empresa, el seu negoci, el seu modus vivendi, començant des de zero. Va haver d’aprendre a teixir. També va estudiar teoria de teixits. Es va iniciar, amb molt de sacrifici, en la indústria tèxtil. Treballant moltes hores. Les jornades de feina eren llarguíssimes i en condicions molt dures. A sobre, eren èpoques de restriccions elèctriques i havien de fer anar tota la maquinària amb un motor de gasolina que movia tot l’embarrat de la fàbrica.
Es va especialitzar en roba per a senyora i els seus productes, per qualitat i per novetat, van gaudir de gran èxit. Joan Cuscó, fent ús del seu subtil sentit de l’humor, explicava que es dedicava a la fabricació de roba de senyora, però per a senyores guapes i boniques.
Tot i la dedicació al món del tèxtil, mai va deixar de llegir, d’idear, d’escriure i d’esperar el dia per poder dedicar-se a escriure. I aquest dia va arribar. Al cap dels anys, va deixar l’empresa, ja ben consolidada, en mans del Joan, el seu fill gran (al qual ja havia preparat prèviament) per poder dedicar-se a la il·lusió de la seva vida: el món literari.
La màquina Underwood
La primera feina remunerada, quan tenia 14 anys, va ser en un cafè de la Rambla.
Una clienta vella i humil li va fer pena i li va entendrir el cor. La primera setmanada la va voler oferir a aquella senyora. En plegar va anar al seu domicili, vivia en una casa antiga de la mateixa Rambla, i li va fer entrega d’aquells diners, a canvi, ella li va deixar triar entre diferents objectes que hi havia al damunt d’una estanteria. El Joan va agafar un dels toms de la Geografia General de Catalunya, de Cels Gomis. Aquell llibre, a la primera pàgina encara du anotat la data i el preu: juliol del 1937 i 25 pessetes. Aquest costum de posar data i preu als llibres va ser una constant tota la seva vida.
Joan Cuscó va començar a escriure, més o menys seriosament, a Tetuan, on va fer la mili. Va ser destinat a les oficines de l’Estat Major, atès que sabia escriure a màquina. També feia taquigrafia. De jove havia après a escriure a màquina, a casa seva, amb una Underwood. Aleshores era usual llogar màquines d’escriure per fer pràctiques a casa. Potser sense imaginar-s’ho, aquell aparell de l’acreditada marca va ser l’inici de la seva carrera literària.
Els seus articles des del Marroc eren publicats pel Diario de Sabadell. El primer va sortir el dia 21 de desembre del 1943, amb el títol de Mahoma y sus fieles. Després en van venir d’altres com El «Aachor» o Alma emigrante. Sempre eren curiositats i singularitats d’aquelles terres del nord de l’Àfrica. Es va passar la vida militar llegint i escrivint. Per la seva afició a l’escriptura, va ser batejat pels companys amb el mot de Xèspir, que anys més tard utilitzaria a Sabadell.
Escena amb el seu net als Jardins de la Caixa durant un Sant Jordi / CEDIDA (FAMÍLIA CUSCÓ)
Estant a Tetuan li van oferir de ser corresponsal del Diario de Sabadell, però ho va refusar amb molta educació. No li feia cap gràcia allò de la Prensa del Movimiento ni treballar per la Delegación Comarcal de Educación Popular de la F.E.T. y de las J.O.N.S. Mira, no li va fer cap il·lusió.
Després de la seva experiència com a empresari del tèxtil, va iniciar la segona etapa de col·laboració amb el Diario de Sabadell. El dia 2 de desembre del 1972, amb el nom de les Grageas de Xèspir, una secció d’entrevistes, es va publicar el perfil del pintor sabadellenc Pere Elies i al cap de quinze dies, el de la rapsoda i actriu Núria Candela.
Joan Cuscó va fer moltes entrevistes, centenars d’entrevistes. Si Manuel del Arco, a La Vanguardia, il·lustrava les seves entrevistes amb una caricatura feta de la seva mà, Joan Cuscó també, però no era una caricatura gràfica, era una descripció caricaturesca però literària. Amb mots i adjectius adients, encertats i mordaços, descrivia els entrevistats amb exactitud i fidelitat. Ell l’anomenava Perfil. Així, a l’entrevista que li va fer a Joan Oliver, el va descriure com a:
Encimbellat.
Profund. Abissal.
Guerrer.
Nodrit de verbs.
Barbat.
Poliòpic.
Solcat per llamps i trons.
Sec. Suc.
Pla. Ple. Plou. (I fa sol…)
Gran. Infant.
Huracà. Brisa.
Cap. Cop.
Pedra. Molsa.
Paraula viva.
Asèptic. Escèptic.
Relatiu. Positiu.
Pere Quart: Quatre barres…
Va ser precisament Joan Oliver qui el va fer sentir com un escriptor quan li va dir: “Tu ets un escriptor, res de lletraferit”. Aquest darrer mot era sempre el que utilitzava Joan Cuscó per definir-se a si mateix.
La col·laboració amb el Diari de Sabadell es va allargar durant tota la seva vida. Un article seu publicat al Diari de Sabadell el dia 9 de desembre del 2005, amb el títol d’Un vell tema, escrivia: “Saber envellir és l’obra mestra de la saviesa i una de les parts més difícils del gran art de viure”.
Escriptor i dinamitzador cultural
Joan Cuscó i Aymamí va néixer a Sabadell el dia 1 de gener del 1922. Sempre explicava que aquell Cap d’Any l’orquestra Fatxendes actuava a casa seva, el Paralelo, situat al capdavall del carrer de Roger de Flor.
L’any 1949 es va casar amb Dominga Forrellad i van ser pares de dos fills, el Joan i el Josep.
El primer llibre el va publicar l’any 1973. Una obra titulada Grageas y otras puñetas. Anava il·lustrat per ell mateix i signat amb el nom de Xèspir. L’any 1978 va crear l’associació Amics de les Arts i de les Lletres, juntament amb una bona colla d’amics seus. Així ho explicava ell mateix:
“Com que feia temps que ho duia a la barretina, vaig decidir emprar una nova tasca: fer una revista d’arts i lletres d’àmbit local, entre uns excel·lents amics, inicialment Mn. Geis, Ricard Simó, Rafel Subirana, Pere Roca, Miquel Crusafont…, amb una bella idea que ja havia solcat en mi d’aquell malaurat poeta Joaquim Folguera: Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell. Així, doncs, va publicar-se Quadern. Fins aquí he arribat. No cal pas afegir-hi res més. Crec que, com a ceballut, tinc més d’una ceba al cap…! I per molts anys. Amén”. L’any 1987 es va convertir en Fundació Amics de les Arts i de les Lletres.
Foto de grup de Ricard Simó, Joan Cuscó i Mossèn Camil Geis / CEDIDA
Per Sant Jordi de l’any 1978 va fundar la revista Quadern, de publicació bimestral. Un altaveu de la cultura sabadellenca que es va publicar fins a l’any 1997.
A més va ser autor dels llibres De les eixides (1980), Dels carrers de Sabadell (1982) –tots dos llibres amb il·lustracions d’Agustí Masvidal–, 62 Ceballuts (1984), Més Ceballuts (1992) –ambdós amb il·lustracions d’Emili Hierro–, Del torrent de la Tosca (1988) –amb Joan Farell i il·lustracions d’Agustí Masvidal–, 143 places de Sabadell (1995), Picaportes (1995), Quins temps! (2003), Passatgers (2005), i Persones d’ahir i d’avui (2008), amb Josep Gamell.
Va ser membre de la Fundació Bosch i Cardellach i patró de la Fundació Privada Joaquim Busquets. També era soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Aficionat al futbol, gaudia i patia amb les peripècies del Centre d’Esports des del seu seient a la llotja de la Nova Creu Alta.
La trajectòria i la qualitat humana de Joan Cuscó el van fer mereixedor, l’any 1992, del Premi Tenacitat, atorgat per les Agrupacions Professionals Narcís Giralt.
Joan Cuscó i Aymamí ens va deixar el dia 22 de novembre del 2019, a l’edat de 97 anys.
