[Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
La situació d’emergència sanitària que vivim des de fa quasi dos anys ha posat al descobert moltes i variades qüestions al voltant del funcionament del nostre sistema sanitari, tant en l’àmbit global com a casa nostra en particular.
La sensació que el conjunt del sistema de salut pública, des de l’OMS fins al més petit centre assistencial, ha hagut de fer front a una situació excepcional, amb més incògnites i amb menys mitjans que certeses i recursos, és avui una obvietat. La celeritat a trobar vacunes i la seva administració, i la dedicació generosa de la gran majoria de professionals de la sanitat i d’altres activitats que han intervingut en la lluita contra la pandèmia, han mostrat la capacitat de trobar sortides a la crisi sanitària, la resiliència sanitària, però a la vegada s’han fet més evident que mai les mancances i els dèficits del nostre sistema sanitari.
A escala global, la distribució desigual de les vacunes ha fet adonar-nos que –com ja vam apuntar des d’aquestes mateixes pàgines i han repetit els responsables sanitaris– només amb una vacunació que arribi a tota la població mundial es pot pensar a vèncer algun dia el virus de la Covid-19. Mentre hi hagi àmplies zones del planeta, fins i tot algun continent sencer, on ni tan sols arribin les vacunes, sembla difícil entreveure una superació de la pandèmia a curt o mitjà termini.
A l’altre extrem de la cadena, veiem ara les mancances i febleses d’un sistema sanitari que, en la dècada anterior a l’eclosió de la pandèmia, havia anat perdent recursos humans i materials. Malgrat la situació d’emergència, encara no hem estat capaços de revertir la descapitalització de recursos que es va produir en la sanitat arran de la crisi econòmica de finals de la primera dècada d’aquest segle. Els colls d’ampolla s’han fet més evidents: manca de personal, serveis deficitaris i organització deficient.
Si en algun àmbit aquestes mancances s’han fet més evidents, ha estat en el de l’assistència primària. Mentre que els hospitals, amb més o menys estrès, han anat esquivant la situació (inventant solucions, buscant espais, forçant moltes vegades el límit de les seves capacitats humanes i materials), els centres d’atenció primària, el primer graó on podem acudir raonablement la ciutadania quan tenim un problema de salut, s’han vist totalment superats. La manca d’atenció per part de l’Administració responsable i la deixadesa de recursos s’ha fet més i més evident en aquest nivell assistencial, que ha mostrat una menor resiliència sanitària.
Els ciutadans que durant aquests mesos hem hagut d’acudir al nostre CAP hem patit amb major o menor grau els resultats d’aquests dèficits: manca de professionals (el tema de la pediatria clama al cel), molts d’ells superats i queixosos, una organització dels serveis més que deficient, un tracte administratiu clarament millorable (impossibilitat de connectar telefònicament, cues per aconseguir cites, atenció dilatada en el temps…). El CAP del Centre de Sabadell és un clar exemple d’aquestes mancances, i les queixes sobre el seu funcionament han anat en augment en els darrers mesos i setmanes. Segurament no és un cas aïllat a la ciutat ni a Catalunya. La resposta a aquestes queixes dels responsables de Salut és genèrica i totalment insuficients: “Estem treballant per revertir la situació”. Però ni la direcció del mateix CAP ni l’àrea sanitària que en té la responsabilitat política i administrativa semblen oferir una sortida propera i raonable.
Segurament, més recursos dedicats a la sanitat pública (insuficients, segons les aspiracions del mateix conseller Argimon), nous estímuls als professionals, i repensar el conjunt de l’organització de l’assistència primària, haurien d’ajudar a augmentar-ne la capacitat de resiliència. Però per això cal voluntat política i dedicació, almenys tanta o més de la que dedica el nostre Govern a assumptes menys transcendents per al benestar del conjunt de la ciutadania. Governar vol dir també menys paraules i més fets.
