JOSEP GISBERT

Amb el català s’hi atreveix tothom

[Per Josep Gisbert, periodista]

Ara que s’ha fet gran i ja no pinta res -o sí?-, Jordi Pujol explica que, quan en la transició després de la dictadura franquista -a final dels anys setanta del segle passat-, va haver de negociar amb les autoritats de l’Estat espanyol, encapçalades per Adolfo Suárez, i els va reclamar el concert econòmic, la resposta va ser que no, perquè “lo característico del estatuto vasco va a ser el concierto y lo característico vuestro -els catalans- va a ser la lengua”. És a dir, el concert econòmic seria el tret distintiu, diferencial i reconegut per a Euskadi i el català seria exactament el mateix per a Catalunya.

Sent les coses així, com és que gairebé cinquanta anys després el concert basc està plenament blindat i ningú no el qüestiona i amb el català, en canvi, s’hi atreveix tothom i s’hi atreveix tant que té el futur penjant d’un fil? És obvi que en tot aquest temps, mentre els bascos s’han dedicat exclusivament a mirar per a ells, els catalans deuen haver fet les coses molt malament, i el que cal preguntar-se, per tant, és què han fet concretament tots els governants que ha tingut Catalunya d’aleshores ençà per protegir la llengua catalana.

La primera llei del català, la de Normalització Lingüística, es va aprovar el 6 d’abril del 1983 sense ni un sol vot en contra i fins i tot el Partit Socialista d’Andalusia (PSA), que tenia representació al Parlament, la va votar a favor. Va ser la llei que establia l’ús del català com a llengua vehicular a les aules i en què es va sustentar el model d’immersió lingüística, que es va començar a aplicar en dinou escoles de Santa Coloma de Gramenet el curs 1983-1984. La segona llei del català, la de Política Lingüística, va néixer el 30 de desembre del 1997 i llavors el PP ja la va votar en contra, però tot i així es va comprometre a “atendre-la i respectar-la”. No deixava de ser, malgrat tot, l’expressió del consens que hi havia hagut entre els partits al voltant de la llengua catalana i la constatació que en cap cas la llengua no havia de ser arma de confrontació política.

Tot va canviar, però, amb l’aparició el 2006 de Cs, que ha fet del combat contra el català la seva raó de ser i ha arrossegat el PP a aquest estil lerrouxista de fer política i el PSC a despenjar-se del consens a favor de la immersió del que històricament havia format part. Els partits sobiranistes, mentrestant, ho fiaven tot al blindatge que en teoria conferia a la llengua catalana el nou Estatut que es va aprovar el mateix 2006, però que a l’hora de la veritat va resultar ser un bumerang, perquè la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 se’l va carregar. El problema és que els governs de la Generalitat que hi ha hagut de llavors fins ara, i els partits que els han donat suport, tots sense excepció, han volgut fer creure que no passava res, de la mateixa manera que han disfressat la realitat fent veure que la immersió lingüística funcionava com una seda, quan en determinats entorns castellanoparlants, tret d’aquelles primeres experiències exitoses, no s’ha aplicat pràcticament mai. I ara hi ha qui s’esquinça les vestidures en adonar-se del malament que està el pati.

Com diu la dita castellana, “de aquellos polvos vienen estos lodos”. I és que la decisió del Tribunal Suprem sobre el cas de Canet de Mar no és la primera que es produeix des de la funesta sentència contra l’Estatut. Hi ha hagut altres resolucions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en el mateix sentit. El que passa és que el Govern de torn ho ha intentat amagar sempre, i ara que ja no ho pot continuar tapant més diu que no hi pot fer res. És innegable que sense els tentacles d’un Estat jacobí que fa segles que malda per aniquilar Catalunya res del que està passant no passaria. Però també ho és que la incompetència o la negligència, o tot alhora, dels governants catalans els ho posa en safata.

Comentaris
To Top