[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Marta Ordóñez al Diari de Sabadell ens informava que Sabadell és la cinquena ciutat catalana en nombre d’habitants, amb 111.171 dones i 105.166 homes. És a dir tenim 6.000 dones més que homes. Això es deu sobretot a la mania que tenim els homes de morir-nos abans. Un fet que per si sol ja ens il·lustra de la pobra condició masculina.
Ser la cinquena ciutat a alguns sabadellencs indocumentats els deprimeix, voldrien passar a Terrassa. A mi, em canvi no, m’agradaria que Sabadell tingués 17.000 habitants i s’assemblés més a una ciutat bonica i fantàstica per viure-hi com Caldes de Montbui.
A Sabadell hi han vingut a viure un 14% de barcelonins i un 5,5% de terrassencs. És lògic, hi ha molts barcelonins que estan cansats de viure amb una ciutat que té tants museus, tants teatres, tants cinemes als quals el no hi van mai. Bé, només n’hi ha un que sí és el museu de més alt nivell cultural: el Museu del Barça. El 5,5% de terrassencs que decideixen viure a Sabadell també és lògic i fàcil d’explicar: no els agrada viure en una ciutat plena de rieres que la travessen per tot arreu, coronades per torres d’alta tensió que dona a la ciutat una imatge de fi del món. A més, son conscients que nosaltres tenim el Parc Catalunya amb un llac i un turonet molt vallesà. I en canvi, ells tenen el Parc de Vallparadís que tot i el nom tant optimista, no deixa de ser un torrent. Per aquest articulista ja és més difícil trobar explicació del perquè un 10% de sabadellencs va a viure a Barcelona. Si anessin a gaudir de la rica vida cultural barcelonina tindria una explicació fàcil, però com tothom sap als festivals de música, als concerts, als teatres i als museus només hi van guiris. El que per a mi, i per qualsevol investigador solvent, és totalment incomprensible és que un 7% de sabadellencs han decidit anar a viure a Terrassa.
No sé si ha estat una decisió lliure o una interlocutòria del jutge Llarena o una sentència del jutge Marchena. És estrany ja que per un sabadellenc abans se’n va a la presó que a viure a la ciutat veïna. Em comprometo als propers mesos a investigar aquest estrany fenomen migratori que, de ben segur, no té una explicació racional. Entrem en la dimensió desconeguda. Ves que no tingui a veure amb la descoberta a la ciutat de tants espais on es cultiva marihuana i se’ls ha enterbolit el cap. He telefonat al major del Mossos, però l’han cessat i ningú m’ho ha sabut corroborar. En canvi és més comprensible el 6% de sabadellencs que han anat a viure a Castellar. Sempre hi ha gent que els agrada passar fred i gastar molt en electricitat i gas per la calefacció. La informació s’acabava amb la dada: tenim 29.040 persones estrangeres. Crec que és una gran notícia. Si aconseguim que la població estrangera sigui superior a la autòctona potser començarem a recuperar-nos dels traumes que arrosseguem. Es tracta de viure bé, no de ser una ciutat molt gran. A les grans ciutat hi ha molta més pobresa i patiments que a les mitjanes o petites.
