El Govern espanyol va aprovar dimarts passat el bo jove per al lloguer, un ajut de 250 euros per persona, per ajudar els menors de 35 anys a accedir al mercat de l’habitatge. La iniciativa pretén facilitar que el jovent es pugui independitzar –Espanya és un dels països on els fills marxen més tard de casa: de mitjana, als 30 anys (Euroestat, 2021)–. Donar recursos econòmics per als joves suposa revertir, en certa manera, la seva precarietat salarial. Un sabadellenc d’entre 20 i 34 anys cobra, de mitjana, 18.859 euros bruts anuals, un 27% per sota de la mitjana del total de la població.
L’ajut afronta una realitat que ja durava massa, però té un plantejament allunyat de la realitat: només podran rebre’l aquells que paguin un lloguer inferior a 600 euros. El D.S. ha consultat l’oferta actual i només el 6% dels pisos de Sabadell entraria dins d’aquest paràmetre, així que esperem que Estat i Generalitat acordin ampliar el topall a 900 euros. A banda, també es limita l’ajut a ingressos de 24.000 euros per unitat de convivència.
I més enllà d’això, ens preguntem: convé atorgar prestacions als joves a discreció? O potser convindria més donar incentius a les empreses per apujar salaris, i posar més facilitats per a l’emprenedoria i els autònoms joves? El bo jove –com el xec nadó, en el seu dia– és una política proteccionista, discrecional i efímera. El debat sobre els joves és molt més ampli que un ajut de 250 euros.
