Publicitat
MANEL LARROSA

Lliçons de la història del pàrquing centre (i 2)

[Per Manel Larrosa, arquitecte urbanista]

Els antecedents de la història del pàrquing de Dr. Robert assoleixen una nova actualitat quan la gestió del possible aparcament del passeig de la Plaça Major i els seus accessos són els seus factors crucials.

I, si les obres de l’aparcament dels anys noranta van ser un daltabaix, encara estava per venir l’esvoranc de la nova estació dels ferrocarrils. A la pressió dels vuitanta, trenta anys després, es va sumar novament l’obsessió de convertir el forat de l’estació dels FGC en un nou aparcament. I el Centre es va tallar novament amb unes obres d’una estació que des de Sabadell Cruïlla vam plantejar al vapor Turull. Ha estat un llarg temps en el qual l’única cosa que hem après és que podem reduir dràsticament el vehicle privat per l’eix central, però seguim en la plena inconsciència dels efectes molt negatius dels talls en el transport públic de bus.

Tenim un forat en el qual s’ha construït un forjat i una rampa sense cap empara legal, anant pel camí dels fets consumats, i que ara, per a més complexitat, es planteja la fusió del vell aparcament amb el nou per a crear “un sol problema ben gran”, el qual “per responsabilitat” s’assumeix que “cal resoldre”. Nota: alguns “grans problemes” no s’han de resoldre sinó, més aviat, dissoldre!

Aquests anys, tanmateix, han demostrat una cosa: el perill de l’atracció de mobilitat no és real. A les boques dels aparcaments no es genera cap intensitat de trànsit significativa, sinó un simple gota a gota. Els aparcaments, arreu del món, són còmodes a peu d’àrea de vianants, com el del nostre Mercat ens mostra. I més que allunyar-los, allò que cal és fer créixer les àrees de vianants al màxim. El vell tòpic esquerranós del perill de la mobilitat no se sosté, però sí que són clau la gestió de l’aparcament i els seus accessos.

I aquestes són les dues claus del debat actual. Si es renuncia a altres usos alternatius per al forat i s’insisteix en l’aparcament, cal demanar uns accessos correctes i una gestió correcta. No podem admetre uns accessos mal resolts, com és la rampa actual al passeig Manresa. La prioritat de l’eix central (transport públic i vianants) no es pot supeditar a una doble rampa. En segon lloc, en la mesura que les obres fetes fins ara són públiques, no caldria privatitzar la gestió segons  una concessió amb l’excusa de la inversió en la fusió dels dos aparcaments. És millor deixar-los separats i que el vell caduqui d’aquí a uns anys que establir una concessió privada premiada al bell Centre de la ciutat. La inversió pendent en el nou és poca i es pot fer a curt termini, o amb inversió pública i llogant el servei per a uns períodes curts revisables. El que no hem d’admetre és bloquejar la flexibilitat de la gestió d’aquest espai a llarg termini. Cal disposar en mans públiques de la capacitat de direcció de la mobilitat, per exemple, per poder destinar-lo a diferents modalitats d’ús, com també a espais de repartiment, bicicletes, vehicles de residents, etc. Cal mantenir oberta aquesta capacitat d’intervenció amb opcions que es puguin revisar, per exemple, cada cinc anys. Per contrari, assumir un “gran problema” i “resoldre’l” amb plena cessió privada allarga el mal signe de la política pública que ens caldria.

A la fi, el problema no és un “aparcament al Centre”, el problema serà la possible mala gestió pública d’una dotació pública. Si la gestió és la clau, un fet que poca gent ho coneixerà com a decisiu, més espectacular és el cas dels accessos on el govern municipal se la juga molt visiblement.

Lliçons de la història del pàrquing centre (1)

Publicitat
Comentaris
To Top