Publicitat
CAPITAL NATURAL

L’ecoconnexió: ens reconnectem?

[Per Joan-Ignasi Elias i Cruz, doctor en Humanitats]

La recerca de l’equilibri i de l’harmonia ha estat una constant al llarg de la història humana. Aquestes dues qualitats, la naturalesa les posseeix de manera connatural —mai millor dit—, perquè són consubstancials en els colors, les formes, les proporcions, la distribució… Per exemple, el color verd és el color més equilibrant i sanador. Lògicament, i urgentment, aprofundir en aquesta recerca és imprescindible en l’àmbit natural, on la petja humana hauria de tenir el mínim d’impacte negatiu possible si volem que com a mínim les properes generacions puguin seguir com fins ara amb la vida al planeta.

L’home de Vitruvi, Leonardo da Vinci. Gallerie dell’Accademia, Venècia.

La finalitat d’aquesta recerca ha de ser doble: d’una banda, conservar el patrimoni natural, no com si fos un museu, sinó amb una interacció sostenible, des del seny i el respecte; i, de l’altra, retrobar-nos amb el nostre entorn i amb tots els éssers vius que ens acompanyen, allò que Erich Fromm va anomenar biofília,1 i que ell definia com a «passió per tot allò vivent», i que també recolliria el biòleg Edward O. Wilson.2 Això comporta, és clar, una «connexió» amb la natura, que, a banda de ser un sentiment innat de l’ésser humà, ens ha de dur a la protecció i cura dels éssers vius, humans inclosos, amb tota la complexitat dels seus problemes físics, mentals i emocionals.

Perquè cal recordar que l’allunyament respecte a la natura, amb una societat cada vegada més urbana i més tecnificada, ens emmalalteix doblement: al planeta i a nosaltres mateixos. L’allunyament progressiu (i incrementat en les últimes dècades) de l’ésser humà respecte del medi natural ha provocat l’alerta en estudis d’autors com Richard Louv, que anuncien una síndrome global titllada com a «dèficit de natura». Una metàfora de la realitat que ens adverteix de les perilloses conseqüències de la nostra contemporània alienació del medi, i repara en la necessitat de reconnectar amb la natura per assolir beneficis com la millora del benestar, la concentració i el rendiment.

En efecte, són innegables els beneficis tan físics com mentals que comporta la que podríem anomenar com la nostra ecoconnexió. En l’aspecte físic: disminució de l’estrès, augment de la capacitat creativa, millora de la memòria, millora del son, del sistema immunitari, del sistema endocrí, etc.; en el mental, constatem que a finals del segle XX va néixer l’ecopsicologia, el punt de trobada entre psicòlegs i ecologistes, conscients que la salut de la nostra ment i la del planeta són dues cares de la mateixa moneda. L’ecopsicologia explora la nostra separació del món natural, i intenta reconnectar-nos amb la natura, rescatar-nos de l’exili de les nostres petites ments i tornar-nos a la nostra veritable llar: el món. Recuperar la nostra connexió amb la natura és, doncs, fonamental, perquè és un absolut alliberament sentir que formem part d’un tot. En aquesta línia, el geògraf Josep Gordiens explica que «a Catalunya fa uns mesos que es va aprovar una declaració sobre la interdependència entre salut i natura, on es diu: “El contacte directe amb la natura pot, entre altres beneficis: millorar l’estat general de salut i augmentar la vitalitat física, millorar l’equilibri i el benestar psicològics, millorar la interacció i la cohesió social, fomentar la capacitat de meravella, el sentit d’unitat i pertinença…”».

Unplash/abdurhamanus.

A més, l’ONG Nature for All, juntament amb la Xarxa de Nens i Natura i la Comissió d’Educació i Comunicació de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura i els Recursos Naturals (UICN), va publicar un nou informe titulat «Connexió amb la natura per tenir cura de nosaltres i de la Terra», a la conferència de la Biodiversitat de l’ONU a Sharm al-Sheik, Egipte, el 2018. Presenta evidències que quan les persones experimentem la natura a les nostres pròpies vides, llavors som molt més propensos a apreciar-la i cuidar-la. Les experiències en la natura, tant a les ciutats com als parcs naturals, ens fan més feliços i saludables. Un conjunt cada vegada més gran i divers de recerques internacionals, doncs, demostra que el contacte personal amb la natura té beneficis importants per a la salut i el benestar personal i social. I les nostres connexions amb la natura també influeixen en la nostra manera de comportar-nos, i molt (document disponible a http://www.natureforall.global i a http://www.childrenandnature.org).

També formen part d’aquesta línia de pensament d’ecoconnexió altres conceptes relacionats com, per exemple, el de topofília, que va fer servir pel poeta W. H. Auden el 1947 per descriure l’atenció que es dona a l’amor per llocs particulars o peculiars. El neologisme combina topos (‘lloc’) amb fília (‘amor’). Així, el geògraf i filòsof Yi-Fu Tanexplícitament va usar el terme per descriure l’amor al paisatge que inclou l’ambient natural així com el construït: «Si podem acceptar que l’amor pel paisatge o per un lloc pot ser una emoció poderosa (…) llavors l’experiència de la desolació crònica d’aquest paisatge/lloc és igualment forta. Això és precisament el que descriu la solastàlgia5».

A més, hi trobem l‘ecosofia, que és la saviesa de la Terra. La seva principal màxima és que som part d’un gran cosmos natural. La natura és la font de la qual procedim i de la qual podem aprendre si la sabem escoltar. El neologisme ecosofia prové de la suma d’ecologia i filosofia. S’atribueix al filòsof i activista noruec Arne Naess, encara que és un terme que el filòsof i teòleg Raimon Panikkar ja utilitzava fa uns quants anys. La principal diferència amb l’ecologia és l’absència d’antropocentrisme. No planteja què podem fer per a l’entorn natural, sinó com aquest ens ensenya a nosaltres. L’ecosofia no idea o projecta per conservar la natura, amb polítiques de reciclatge o baix consum energètic, sinó que el seu propòsit és més aviat connectar amb la natura per viure-hi en harmonia, fins i tot en una dimensió espiritual.

I en tot aquest procés d’ecoconnexió hi la certesa que cal avançar amb l’horitzó de ciutats més verdes i sostenibles, imaginar i implantar ciutats renaturalitzades i més alineades amb la biofília. Ciutats on la natura s’integri realment en l’hàbitat urbà, de manera que les persones puguem fusionar les nostres activitats diàries amb la natura que ens envolta. Cal rodejar-nos de més espais verds a la ciutat i amb més biodiversitat, implicar-nos en la cura del nostre entorn natural, gaudir d’infraestructures que afavoreixin aquesta connexió… I, a més, no oblidem que s’està estenent la percepció que el món natural el trobem quan sortim de la ciutat, com quelcom desvinculat de nosaltres. Fins i tot com a producte de consum de lleure i salut. Així, comencem a desenvolupar una síndrome de dèficit de natura que afecta el nostre benestar i la nostra qualitat de vida.

Per fer-hi front, hem d’aconseguir les eines per poder superar aquesta síndrome i revincular-nos a la natura. Per començar, la ciència i el sentit comú (allò de tenir dos dits de front) ens avisen del canvi climàtic i de la necessitat de minimitzar el nostre impacte ambiental, i d’adquirir uns hàbits sostenibles en l’àmbit de l’energia, el consum, els residus o la mobilitat, perquè tant nosaltres com els qui venen conservem el nostre vincle emocional amb la natura. Aquest vincle es tradueix, precisament, a partir de la connexió, en sensacions i emocions.

Unplash/Matt LaVasseur.

En aquest sentit, cal esperar, doncs, que les veus que reclamem anar sempre en la direcció de trobar aquest equilibri i, per tant, la sostenibilitat dels recursos, tinguin no sols el ressò necessari, sinó també la força per incidir en les decisions sociopolítiques i econòmiques que així ho permetin. Perquè, al cap i a la fi, com deia Goethe: «No n’hi ha prou de saber, també s’ha d’aplicar. No n’hi ha prou de voler, també s’ha de fer».

————————————————————————————————————————————

La biofília és un terme proposat pel psicòleg, filòsof i humanista Erich Fromm, que va publicar obres clau com L’art d’estimar o La por a la llibertat. Segons Fromm, la biofília és «la passió per tot allò vivent», una definició bastant genèrica que es podria ampliar com aquest sentiment profund (passió) de l’ésser humà quan entra en contacte amb el seu entorn, aquesta afinitat que els éssers humans sentim per tots els éssers vius que ens acompanyen en el nostre camí vital, inclosos nosaltres mateixos.

En aquesta línia, també és interessant apropar-se al pensament d’Edward Osborne Wilson, coneixedor i estudiós de la naturalesa humana (On Human Nature, premi Pulitzer 1979) i de totes les seves vessants, com demostra la seva obra interdisciplinària Consilience: The Unity of Knowledge (1998), on raona sobre la possible integració de la biologia amb totes les ciències socials i les humanitats, i, amb la intenció d’aplicar aquest enfocament als problemes ambientals, ens descriu i també propugna els conceptes de biofília i de l’ètica de la conservació.

3  D’això ens en parla el llibre Tornar a la natura del professor de geografia Josep Gordi, editat per Papers amb Accent. És un llibre profund però amè que, a través dels correus electrònics que es van enviant dos amics, reflexiona sobre la relació que tenim els éssers humans amb la natura. Ens diu que els paisatges naturals es poden veure, o es poden viure, que no és el mateix.

4 Yi-Fu Tan (1974). Topophilia: a Study of Environmental Perception, Attitudes, and Values. Prentice-Hall, Englewood Cliffs, NJ, EUA.

La solastàlgia és un neologisme, format per la combinació de les paraules llatines sōlācium i l’arrel grega –algia (literalment, ‘consol al dolor’), que descriu una forma d’angoixa emocional o existencial causada pel canvi ambiental. Es descriu millor com l’experiència viscuda d’un canvi ambiental percebut negativament, o sigui, com un sentiment de tristor i enyorança per part de les persones quan veiem desaparèixer el nostre entorn o quan aquest es transforma a pitjor.

Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.

Publicitat
Comentaris
To Top