Si no es dona una sortida al patrimoni, tendeix a degradar-se. D’entre tants i tants exemples que tenim a Sabadell, ho hem pogut comprovar al Castell de Can Feu o a la Casa Duran. Des de fa uns anys, l’Ajuntament de Sabadell ha fet un esforç inversor en adquirir i rehabilitar edificis emblemàtics. La via pública implica un esforç econòmic molt important per a les arques municipals. No pot ser l’única manera de donar una sortida al patrimoni de la nostra ciutat, ja que condiciona altres projectes cabdals en clau sabadellenca.
Els diners no són il·limitats, és així, per això cal obrir la porta a les iniciatives privades perquè reaprofitin el llegat arquitectònic de la ciutat. Hi guanyem en tres sentits: és un estalvi per a l’Ajuntament (i per al contribuent), es manté en bon estat el patrimoni i, a banda, s’aconsegueix crear activitat econòmica i ocupació, que sempre ha de ser benvinguda. Les llicències d’obres i l’excessiva protecció dels immobles complica l’encaix de les iniciatives privades. A Cal Borni Duch [pàgines 4 i 5] aviat veurem un exemple d’integració entre el passat i el present de la ciutat amb un supermercat. És un bon exemple de com preservar la nostra història i alhora impulsar l’economia de la ciutat.
