Publicitat
MANEL LARROSA

El pati de l’Artèxtil

[Per Manel Larrosa, arquitecte urbanista]

El pati davanter de l’Artèxtil, com el de les fàbriques Marcet, Balsach o Molins, totes elles obres de la postguerra i en l’avantguarda del concepte arquitectònic industrial, eren sempre patis propis, mai un espai públic. Els mateixos Docks (ESDI), dels anys vint, disposen d’un similar espai de transició. I aquests espais, amb les seves llambordes i reixes, assoleixen un caràcter històric. Podem encara citar un parell més d’exemples de postguerra, per a comprendre l’extensió del model. Són la fàbrica de Vicente Cascón, al carrer de Colom, i la fàbrica J.D. Casanovas, SA, al carrer de Fra Luis de León.

Els patis formaven part de la majoria dels de vapors industrials del XIX, tot i que amb un caràcter més funcional i sempre amb menys solemnitat i prestigi. Només després de la postguerra aquests espais són reelaborats com a pura arquitectura, com a vestimenta. Aquest fou un procés paral·lel a la implicació de les grans fàbriques tèxtils en la moda i en la major cura del teixit elaborat.

El pati constituïa un espai privat de relació amb l’espai públic. Un espai obert i viu durant el dia laboral, però tancat de nit i els dies no feiners. Tot el gruix d’aquest pati constituïa un lloc de relació de la fàbrica amb la ciutat. Un espai de qualitat, fet des de la part més representativa de la indústria, les oficines, ja que els accessos més funcionals se separaven a altres llocs i, si alguns cops es compartien, es feia sense perdre caràcter. Eliminar aquest espai privat a l’Artèxtil, aquesta relació complexa, suposaria ara malmetre el valor de tot l’edifici.

La hipòtesi actual de conversió del pati de l’Artèxtil en una simple placeta pública que es planteja en el projecte de la urbanització de l’entorn de la fàbrica suposa un maltractament. Treure de l’espai de façana de la fàbrica aquest pati seria l’equivalent a arrencar-li a una casa la seva façana i deixar a la vista els interiors i fer-los immediats. I ho és perquè es traslladaria la frontera amb l’espai públic cap als murs interiors en comptes de respectar la delimitació exterior de la tanca. I els murs interiors són dèbils de cara a fer aquesta funció de límit entre espai públic i privat.

Aquest espai de transició entre carrer i façana interior és un mèrit i eliminar-lo destrueix el sentit de l’obra. Serien millors uns Can Marcet, Balsach, Molins o Docks…, amb els seus patis esventrats? A cap d’aquests llocs no s’ha fet i l’Ajuntament ha tingut cura d’una opció respectuosa.

No és, doncs, assumible l’opció de placeta perquè trenca l’autenticitat i el caràcter i concepte d’aquest edifici, perquè el degrada. És talment una expropiació en nom d’una banalitat: es veu com massa senyor l’edifici i es “retorna al poble” la immediatesa d’un espai, o sigui, es fa populisme. Suposa una banalització per la transformació en placeta, o vorera ampla, fets són aliens a la projecció enfora de la fàbrica, quan, a més, les mateixes funcions es poden fer dins el pati de la fàbrica: estar, seure, aparcar una bici… la simplicitat de la dualitat públic/privat porta a menysprear els espais semipúblics o semiprivats que són un camp amb molt interès, en l’arquitectura i, més enllà.

L’actuació de fer un jardinet suposa una manca de respecte patrimonial i una plena subversió del Pla de Protecció del Patrimoni, el qual, amb una llarguíssima literatura, pot ser ara assaltat per la via directa de no entendre allò més elemental de la personalitat de l’edifici. Diu el Pla: “Es protegeixen integralment les construccions originals que conformen el conjunt, inclosa la xemeneia. El cos de l’entrada per la Gran Via i la torre annexa es protegeixen amb el nivell de conservació”. A diferència de Cal Marcet, Balsach, Molins, Casanovas i els Docks, a l’Artèxtl el pati forma part de la protecció integral del cos construït, sense separar-lo, mentre que en la resta d’edificis és espai lliure protegit. I en les rehabilitacions municipals, el caràcter de pati propi de l’edifici s’ha respectat a Can Marcet i Balsach i seria una pèrdua irreparable no fer-ho a l’Artèxtil.

En síntesi, no es tracta d’un detall menor, perquè significaria una amputació, una degradació de la principal definició de l’obra respecte a la ciutat. Significaria renunciar a aquest espai propi, amb tot el seu gruix, ús, sentit… per anar a una simple relació d’edifici confrontat sense cap transició amb el carrer. El pati ha de mantenir en plenitud el seu paviment de llambordes, murs, reixes… que són compatibles amb algun element com un aparcament de bicis, algun banc, alguna vegetació, però cal fer-ho com una actualització respectuosa, sempre dins la compressió del sentit i plenitud de l’obra.

Publicitat
Comentaris
To Top