Les anomenades cases angleses eren destinades a la gent treballadora i es van anar construint prop dels centres de treball. Al barri de Gràcia, per exemple, n’hi havia rengles sencers –encara n’hi ha- als carrers propers a Cal Seydoux, al Vapor Llonch i al Vapor Marcet (més tard fàbrica Puncernau). També hi havia cases angleses al voltant del centre de la ciutat, a l’Eixample i a la Creu Alta. La paraula “anglesa” venia per la comparació amb aquells rengles de cases unifamiliars, adossades entre parets mitgeres, pròpies del Regne Unit. Encara que per estètica fossin ben diferents.
Rengle de cases angleses al carrer de Manso de Sabadell / JAUME BARBERÀ
La seva característica era (és, per les que queden) una façana estreta i molta profunditat, amb obertures a la façana principal i a la posterior i, per tant, amb poca llum i poca ventilació a la zona central. Aquest era l’inconvenient més gran. Podien ser d’una o dues plantes, amb coberta a dues aigües.
El primer model de casa anglesa tenia entre 20 i 25 pams d’amplada; és a dir, entre 4 i 5 metres.
El solar o cos on s’edificava era d’aquesta amplada i d’uns 25 metres d’allargada. La part edificada podia arribar als 15 metres i a la resta hi havia l’eixida i el cobert. La porta d’entrada donava a un estret i llarg passadís que arribava fins al menjador. Al costat del passadís hi havia les habitacions (normalment tres), després el menjador, la cuina, l’eixida i el cobert.
A l’eixida també hi havia el safareig i la comuna, i qui podia hi practicava un pou d’aigua domèstic. Aleshores, l’aigua encara no era un servei general. Per rentar la roba s’anava als safaretjos municipals i l’aigua d’ús casolà s’anava a buscar a la font municipal més propera.
Famílies senceres i nombroses
A les cases angleses amb alts i baixos hi podien viure famílies senceres i nombroses, amb avis, pares i fills.
A les cases d’una planta es podia aixecar un pis al damunt quan un dels fills o filles es casaven; era una pràctica molt habitual. L’estretor de l’habitatge no requeria de grans bigues. No hi havia perill de fimbrejos ni tremolors. Les bigues, això sí, havien d’estar ben encastades a la paret mestra.
Era usual fer, al damunt del cobert, un terrat per estendre la roba. S’hi accedia amb una escala adient. Al pati hi havia un pou mort on anaven a parar els detritus de la comuna. Aquest pou mort s’havia de buidar quan era necessari, ja hi havia que es dedicava a aquesta feina.
La casa anglesa, dins la seva simplicitat, tenia la funcionalitat i la comoditat domèstica pròpies d’un temps i d’una època.
