[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]
Aprofitant la mitja hora que em queda entre dues activitats prèviament concertades, m’assec davant l’ordinador per a perfilar aquesta meva col·laboració que inicialment volia que versés sobre qüestions sabadellenques que crec que mereixen l’atenció. Això s’esdevenia fa una setmana, just quan feia ben poques hores que Vladimir Putin –no pas Rússia– decidís una ofensiva contra Ucraïna, primer amb míssils ‘intel·ligents’ (ves quina contradicció conceptual tan bèstia!) sota el pretext que calia “defensar i protegir” ciutadans i “desmilitaritzar i desnazificar” aquell Estat sobirà. Aquesta és la causa que avui m’ha fet decidir a canviar les previsions inicials i referir-me a una guerra que canviarà –que està canviant ja– la geopolítica i la geoestratègia mundial.
Una setmana després de l’inici de la conflagració, algunes coses han quedat meridianament clares: d’una banda, que Putin feia temps que tenia perfectament estudiats els moviments polítics, cibernètics i militars que calia fer abans de començar la invasió d’Ucraïna i fins i tot tenia previst com respondre davant els imprevistos i les pressions amb els que es pogués trobar. De l’altra, que mentre ell preparava la guerra, el món occidental es limitava a observar el moviment de peces que feia en el tauler i a escoltar les amenaces que llançava sense que ningú s’immutés en excés en estar convençuts que Putin mai no s’atreviria a fer el mateix que ara farà 81 anys va fer Hitler quan va llençar el seu atac sobre Ucraïna amb el pretext de fer-se amb el lebensraum, és a dir amb un espai de seguretat vital per Alemanya amb el que pal·liar els efectes de la derrota i de les expropiacions territorials imposades al país germànic pel Tractat de Versalles que, almenys teòricament, posava punt final a la I Guerra Mundial.
Cert és que les comparacions són sempre odioses i que establir paral·lelismes entre Hitler i Putin pot semblar un exercici exagerat encara que entre ambdós personatges es puguin establir força similituds. N’assenyalaré només dues. La primera: amb la invasió a Ucraïna, el führer alemany volia assegurar-se el seu lebensraum mentre que Putin l’envaeix amb el pretext d’establir un “espai de seguretat vital” i que Rússia necessita per a defensar-se del món occidental (?). Diferents paraules per avalar un mateix objectiu: el d’exercir el control sobre els territoris propers i imposar governs titella que estiguin al seu servei. La segona: com va passar llavors, avui, davant l’escalada prebèl·lica de Putin, els governs occidentals han optat per aplicar una prudència certament incòmoda amb unes sancions de menor entitat, no fos cas que la fera es desfermés més del que ja ho està. I en això estàvem quan un poble, l’ucraïnès, va ser envaït pels exèrcits de Putin en ares d’un “bé comú” que per a ell vol dir la “restauració” de la gran Rússia eslava i evitar l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN i d’aquesta manera recuperar part de l’esfera d’influència que els tsars ambicionaven i que la Unió Soviètica nascuda el 1922 va consolidar. I aquest és el context en què Putin causant del problema, davant les incapacitats occidentals de fer-hi front que ell ja donava per descomptades, s’ofereix ara cínicament a buscar solucions a partir, està clar, d’imposar les seves condicions en una taula de negociació desigual.
Vuit dies després d’haver començat la guerra (el conflicte feia temps que es gestava) queda demostrat que “davant règims disposats a utilitzar la força militar sense complexos per cobrir els seus interessos i objectius, no són suficients ni la diplomàcia ni la dissuasió no militar. I que l’asimetria econòmica i de capacitat industrial –que no permet Rússia a sostenir una guerra a mitjà i llarg termini– no és cap obstacle a l’hora de l’audàcia i cinisme a curt termini. La prova és que les sancions que Occident implementa en aquests moments, sent realment costoses per a Rússia, Putin i el seu entorn, no han generat la retirada de l’amenaça, ni tant sols la distensió” tal com molt bé explicava Joan Majó en un recent article. I aquesta és la qüestió a la qual el món occidental ha de donar resposta.
