Es demana un cafè i comença l’entrevista per telèfon des d’un bar. El periodista sabadellenc Plàcid Garcia-Planas és aquests dies cobrint la invasió de Rússia a Ucraïna com a enviat especial de La Vanguardia.
Garcia-Planas, reporter sabadellenc, escrivint des d’Ucraïna un dels seus articles sobre la guerra / CEDIDA
Hi és des de la setmana passada, primer a la zona més occidental, Lviv, i ara des de fa uns dies des d’Odessa, a l’est, un punt estratègic perquè té port i és una via d’accés al mar Negre.
Quan i com va arribar a Ucraïna?
Vaig venir a substituir un company, el Fèlix Flores, que va venir a fer el primer tram de la guerra. Vaig entrar a través d’Ucraïna occidental, per Lviv, i després he vingut cap a Odessa. Al cap i a la fi és la meva professió.
Li fa respecte ser a l’epicentre del conflicte?
La primera guerra que vaig cobrir va ser la primera del Golf, la invasió de Kuwait el 1991. Després he fet tot l’Orient Mitjà: Líbia, Afganistan… totes les guerres de Iugoslàvia, etc. A nivell de guerra he estat com intermitent, hi ha hagut anys més intensos i d’altres que no tant. Passa quan passa, toca quan toca i te’n vas quan te n’has d’anar, és la teva professió.
Aquests dies Odessa és un dels principals focus de la guerra. Com viu personalment i periodísticament el fet de ser-hi?
Com que és el meu ofici, ho visc amb naturalitat. Potser perquè ja hi porto molts anys i hi estic acostumat. Tot i així, mai deixa de sorprendre o deixes de tenir vertigen per estar a l’epicentre d’una història.
I, sobretot, a l’epicentre d’aquesta, que probablement de totes les guerres que he cobert és la que té més repercussions arreu del planeta i canvia més les coses de fons.
Com és el seu dia a dia?
Depèn del reportatge o la guerra, però no hi ha gaire planificació, es va molt al dia, al moment. Més que planificació hi ha inspiració.
Com es mou pel país? Parla ucraïnès o rus?
Em moc en anglès i amb fixers. No parlo ni rus ni ucraïnès. Fixers són gent local, periodista o no, que els contractes perquè et tradueixin, informin, guiïn, aconsegueixin. M’agrada dir-los aconseguidors.
Quines coses li han aconseguit aquests dies?
(Riu). No m’han aconseguit res perquè el primer fixer que tinc (Nikolay) l’acabo de conèixer mentre parlava amb tu per telèfon. Els dos primers dies m’he mogut sol com un mussol. Però els sabadellencs ens sabem moure molt bé arreu, no necessitem fixers.
A on està instal·lat?
En una mena d’aparthotel a Odessa. Una casa antiga dividida amb banys per cada habitació i una petita cuina. Odessa és la ‘perla’ de la mar Negra, una ciutat amb una arquitectura fantàstica del s. XIX, és molt espectacular.
Com s’imagina la ciutat d’aquí a cinc dies?
La meva imaginació només dura 24 hores. El bonic d’aquest ofici és que és com la vida: una sorpresa. Hi ha dies que trobes més històries que d’altres. El tema és que, de totes maneres, si no surts a buscar-les no les trobes. Per tant, la primera norma per a trobar-les és anar-les a buscar.
Si li diu així, en què ha de consistir el periodisme de guerra?
Jo vull parlar de reporterisme, que és l’essència del periodisme. No existeix el reporterisme de guerra, existeix el reporterisme. Si un no sap fer un reportatge a Sabadell, no el sap fer a Odessa.
Quins són els elements que ha de tenir el reporter?
Fer un reset, tenir el cap net, ganes de sorprendre’s perquè la vida és sorprenent, i no tenir res preconcebut. I després, ganes de compartir la història, que és fer l’esforç d’explicar-la bé. Perquè a vegades amb aquestes qüestions de guerra els reporters es queden només amb l’adrenalina del moment i això no porta enlloc.
Hi ha toc de queda a Odessa?
Sí, a partir de les 19h. Però no t’afecta tant perquè ja estàs tancat escrivint la crònica. Encara que hi ha toc de queda, n’hi ha un d’estructural del reporterisme que és que a determinada hora ja has d’estar escrivint i tanco la pàgina a les 21h.
“El reporterisme no és una olla de dades, és una altra cosa: la reflexió que no tens amb el Twitter, perquè és tant immediat que no tens temps a reflexionar”.
Ara se centra en fer la crònica del dia a dia, no?
Sí. La bona crònica, el bon reportatge, és la barreja de superficialitat i profunditat. Una superficialitat profunda. Transportar el lector al lloc on estàs, fer-li escoltar les veus i els sorolls que escoltes i fer-li veure els edificis que tu veus.
Com a reporter, com es gestiona l’empatia que pot tenir amb una part del conflicte? És molt diferent estar sobre el terreny que cobrir la notícia des d’una redacció a 1.000 km.
Com a reporter has d’estar 100% en un bàndol, el de l’ésser humà. Sigui del costat que sigui, evidentment. El reporterisme en general i en la guerra en particular, és l’esforç per conèixer l’ésser humà.
Com de difícil és tenir informació certa aquests dies?
Has d’anar amb molt de compte, perquè la trampa d’Internet és que té una cosa molt bona, que és que de seguida t’enteres de les coses, però s’ha de corroborar, perquè te’n envainen moltes.
I, de totes maneres, el meu tipus d’escriptura o la narrativa en què jo crec, és una cosa més reposada. No cavalca tant amb la dada de l’últim minut.
Comparteix la decisió de molts mitjans internacionals d’abandonar Rússia?
És normal, no, si et condemnen a 15 anys de presó per dir una cosa que no els agrada? Considero que és normal aquesta prevenció.
I la censura dels mitjans russos Russia Today i Sputnik?
No, soc contrari a censurar. Perquè si comences a censurar, on t’atures? Els russos ja no s’han aturat. Si comences a censurar et faràs rus.
Ha passat una setmana de la guerra, quin balanç fas d’aquests primers dies i cap on creus que va el conflicte?
Només portem una setmana, o deu dies, i sembla que hagin passat deu mesos. Han passat tantes coses i de forma tan vertiginosa que n’hi ha moltes que no hem paït i trigarem molts anys a fer-ho. Perquè és una guerra que va molt més enllà d’Ucraïna.
En tot cas, fer anàlisis em costa molt. Quan va guanyar el Trump, anava en cotxe aquell matí i tots els tertulians, que cobrant no ens havien sabut dir que guanyaria, cobrant t’alliçonaven de per què havia guanyat. Quan van prendre el poder els talibans en una setmana a l’Afganistan a l’estiu, tones d’opinadors que mai l’han trepitjat t’explicaven què havia passat. I evidentment no t’havien sabut dir que passaria. I jo, que he trepitjat força cops Afganistan, ja em fa por parlar-ne… I ara, evidentment, surten ucraniòlegs de sota les pedres perquè en el nostre país tothom en sap i de molt.
I a mi, fer anàlisis de com discorrerà i què passarà… l’únic que dic és que la clau està en el que passi dins de Rússia: si deriva cap a una dictadura encara més forta, si al final les sancions econòmiques afectaran a la societat i la societat russa reaccionarà, etc. El que passi dins de Rússia determinarà molt la cosa, més que el que passi dins d’Ucraïna. Però insisteixo, no em sento còmode amb fer anàlisis.
L’ha sorprès la convicció amb què els ucraïnesos han sortit al carrer?
No, perquè ho tenen tot a perdre, el seu país. I és el que em va dir una persona aquí: ‘Jo no vull ser un refugiat per sempre’. Em deien: ‘Preferim lluitar una guerra amb tot el que comporta resistir, que formar part de Rússia’. No hi ha gaires països il·lusionats amb annexionar-se a Rússia.
Què vol Rússia amb aquesta guerra?
El que sembla és que Rússia vol l’est d’Ucraïna i tota la costa. És l’imperi ferit que vol tornar a conquerir el passat. Tinc la sensació, i ja dic que no sóc analista, que no li importa Kíev -que la destrossarà- ni Lviv ni l’Ucraïna occidental.
Fins a quin punt pot ser una amenaça real l’aspecte nuclear?
És una amenaça real total. L’ésser humà és absolutament capaç d’arribar fins aquí. Ja ens estem carregant la terra sense armes nuclears…
Com valora la resposta de la Unió Europea al conflicte?
Tinc la meva opinió, però com a reporter, ni en un reportatge ni en una entrevista pública no em correspon fer de polític. Entre altres coses, perquè puc tenir la meva opinió, però no tinc totes les eines ni tota la informació per acabar d’estar segur d’una cosa o de l’altra. I tinc la meva opinió, evidentment.
És la guerra que veiem més a prop des d’Occident?
No és la guerra, és que és tot. La globalització, Internet… Abans era molt més difícil, per no dir impossible, trobar algú en una guerra que et digués ‘fa dues setmanes estava a La Bodegueta de la rambla de Catalunya’. Ara sí, perquè viatjar és molt més fàcil i ràpid, hi ha Internet, tot està més barrejat. Són guerres estranyament properes, tinc amics que estan a Internet tot el dia seguint la guerra des del Twitter, cosa que fa vint anys no es podia fer.
