[Per Carles Fité, periodista]
L’últim cop que vaig escriure en aquestes pàgines, em preguntava si el Sabadell aniria cap amunt o cap avall. Doncs mira, des de llavors encara no ha perdut! De fet, no perd en lliga des de novembre, el primer partit de Munitis. I en una desgraciada jugada a l’últim minut de partit.
M’expliquen que quan Munitis va presentar la seva proposta de què volia fer amb el Sabadell, tenia les coses claríssimes i va ser molt convincent. El gran dubte era si aquell discurs impecable exposat a la cúpula del club es traduiria després amb la mateixa brillantor sobre el terreny de joc. I ho ha fet amb escreix. Superant les expectatives de tothom, fins i tot les seves, diria jo.
El que més valoro de l’actual Sabadell és la capacitat de recuperació que han tingut alguns jugadors. És ben cert allò que el futbol és un estat d’ànim i evidentment els bons resultats i les bones dinàmiques ajuden i molt, però jugadors que semblaven inservibles ara són protagonistes en positiu cada partit. Llavors, tots tindrem els nostres gustos i les nostres manies, i preferim un jugador o un altre, però almenys ara sí que tots corren i ho donen tot al camp.
De fet, el partit de la setmana passada a Vila-real és excel·lent. Vas a casa del líder i en lloc d’especular, el domines, li passes per sobre i el goleges. A la mitja part, tot i que el resultat era d’empat a zero, crec que tots estàvem orgullosos de com havíem vist el nostre equip. I al final del partit, apoteosi total. Eufòria. I somni. Perquè ara toca el Castelló… i si el guanyes? Llavors crec que ja no hi haurà cap dubte que definitivament el Sabadell haurà presentat la seva candidatura a lluitar per les places de dalt.
Aprofito avui també per disculpar-me. Jo no creia en aquesta plantilla i tampoc creia que era un problema d’entrenador. I els fets no em donen la raó. I m’encanta, eh! Soc la persona més feliç del món d’haver-me equivocat i veure l’equip com està jugant aquestes setmanes. El futbol té aquestes coses. Que a vegades un bon entrenador ha de fer un pas al costat i marxar per canviar dinàmiques i situacions. Els canvis d’entrenador no sempre han funcionat en aquest esport. De fet, moltes vegades s’acaba canviant d’entrenador tres o quatre vegades la mateixa temporada i s’entra en una espiral de desastre que cada decisió que prens empitjores encara més les coses. Gairebé va estar a punt de passar-li al Sabadell aquella temporada que va acabar amb la salvació agònica a Olot. És bo ser agraït i tenir memòria, per qui va agafar el toro per les banyes en aquell moment i l’any següent ens va donar un ascens.
I és compatible ser agraït amb Hidalgo i estar ara totalment entregat al miracle Munitis. Un entrenador que ens ha donat vida i alegria. I que ha recuperat un vestidor que estava enfonsat, fins al punt que cada setmana tenim un o dos jugadors que surten als onzes ideals de la jornada de tota la categoria.
Ja hem fet el més difícil, sortir del pou. Ara podem gaudir i somriure una mica, que ja ens toca. I com deia abans, somiar. Tal com està el món, almenys que ho puguem fer amb el futbol i amb el Sabadell. I que puguem divertir-nos amb aquest joc. Perquè la vida, per desgràcia, té altres coses més serioses, tristes i que no són cap joc. Que les úniques invasions siguin les de camp quan aconseguim algun èxit a la Nova Creu Alta i els únics atacs siguin els gols de Kaxe o de Jacobo. Una mica de pau i tranquil·litat, si us plau.
