[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]
Un arquitecte amic meu de fa una pila d’anys em comentava no fa pas gaire la notable diferència que pot establir-se entre les ciutats que tenen riu i les que no en tenen. Sabadell és una ciutat amb riu i és precisament a partir del riu que podem comprendre millor el naixement i desenvolupament industrial de la ciutat. No endebades, sobretot des de l’edat mitjana –però també des de molt abans– el riu –el nostre riu– ha estat protagonista de la vida econòmica, cultural i social sabadellenca de la qual ha deixat empremta en vells molins, séquies, indústries, esglesioles, àrees d’horta, cases pairals, fonts, coves… Això no obstant –o potser resultat d’aquesta amalgama desordenada d’usos—, és cert que amb el procés d’industrialització, amb la manca de previsions i la pressió urbanística a la qual se’l va sotmetre fins a finals dels anys vuitanta del segle passat, el riu acabà sent una pestilent claveguera a cel obert.
Sortosament, aquesta situació començà a revertir a partir dels anys noranta, també del segle passat, quan, arran de la manca d’una unitat administrativa supramunicipal que gestionés tota la conca del Ripoll, l’Ajuntament, comptant amb ajuts europeus, decidí posar fil a l’agulla creant la figura del Parc Fluvial del Ripoll, que li va permetre establir una primera delimitació urbanística i d’usos del riu al seu pas pel terme municipal de Sabadell. Es tractava de començar a treballar per recuperar la qualitat de l’aigua del corrent i la fauna i la flora autòctones com a pas necessari, encara que no suficient, per avançar vers la protecció integral d’un entorn natural que fos atractiu per al visitant en compaginar lleure, coneixement i economia.
Gràcies a aquesta tasca, a voltes insuficientment reconeguda, els ciutadans hem assistit a una lenta recuperació i dignificació del riu amb l’objectiu de retornar-li el seu caràcter patrimonial natural i descobrir noves oportunitats que del Ripoll es poden derivar si el tractem amb la cura que es mereix. És des d’aquest punt de vista que el Parc Fluvial del Ripoll, juntament amb els altres parcs periurbans (Parc Agrari, Parc de la Salut, bosc de Can Deu i Parc Central), podrà complir amb el repte de ser ens de connexió entre l’espai urbà i el rural.
Criticar sempre és bo i la crítica ha de ser benvinguda, de la mateixa manera que és bo reconèixer que la recuperació del Ripoll no hauria estat possible sense el paper que hi ha jugat sobretot l’Ajuntament de Sabadell –però no només, que quedi ben clar!–,
en especial des del 2007, quan sota el lideratge del que llavors era regidor de Sostenibilitat i Ecosistemes, Ricard Estrada, es van concretar les principals línies d’actuació a aplicar que, a voltes de manera discontínua i d’altres, erràtica, ens han portat fins aquí i sobre les quals bastir un nou pla estratègic del riu que tingui en compte l’equilibri necessari entre el respecte a la natura, l’accessibilitat, la producció i coneixement, i l’esport, cultura i patrimoni.
En aquest procés de rehabilitació del riu i de recuperació dels seus valors patrimonials, no s’hauria de descartar apriorísticament la implantació de cap activitat susceptible de reforçar la tradició i els valors de la ciutat, així com el rol que al riu li correspon de punt de trobada, de descoberta i de socialització. L’exemple el tenim a la zona d’oci (la Bassa) i d’esport, que amb el pas dels anys s’ha anat desenvolupant al voltant del vell i històric Molí de Sant Oleguer (avui alberg juvenil), que compta amb les instal·lacions de l’estadi municipal Josep Molins i de la Pista Coberta d’Atletisme de Catalunya, on l’atletisme conviu amb altres pràctiques esportives a les quals s’afegirà properament un circuit permanent de cros. En aquest context, l’oportunitat de sumar a aquest conjunt d’instal·lacions de titularitat pública una piscina d’onades artificials d’iniciativa privada esdevé una oportunitat per consolidar els usos vinculats a l’oci i l’esport en aquesta zona del riu. Cal, això sí, que es garanteixi la sostenibilitat mediambiental del projecte, una condició que, dit sigui de passada, ha de ser sine qua non en qualsevol actuació que es pugui emprendre en l’àmbit del Parc Fluvial del Ripoll. La preservació dels valors patrimonials i naturals del riu no hauria d’impedir el desplegament d’altres usos a partir dels quals afermar la interrelació entre ciutat i riu en benefici d’ambdues realitats indestriables.
