[Per Pere Alavedra, enginyer industrial]
En un diari local, i que així vol ser-ho, és lògic parlar del model de ciutat, avui un dels temes més punyents és exercitar el dret al treball, però com es pot actuar des d’una ciutat?
Molt sovint podem pensar que aquesta és una qüestió de l’estat o com a molt de la comunitat autònoma, però voldria aprofitar la vostra confiança per reflexionar-hi en l’àmbit local, en el marc de l’article 35.1 de la Constitució espanyola, que diu: “Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball”.
Abans d’entrar en el tema, uns breus apunts d’economia. Fins a finals del segle XIX, en el món de l’economia clàssica es creia que la riquesa era quelcom tancat en què la suma dels que hi guanyen, amb els que hi perden dona zero, va ser en tombar del segle, quan es va veure amb l’eclosió de la revolució industrial que no era així, que hi havia un nou factor multiplicador: la innovació. Un factor que comportava que ja no hi havia una suma zero, sinó que tothom podia guanyar-hi en el creixement econòmic, com realment ha estat.
De l’anàlisi d’aquest creixement des de l’any 1850 fins a l’any 2000, un economista prou conegut pels seus estudis sobre la desigualtat com és Thomas Piketty diu que la riquesa es reparteix de manera molt uniforme 1/3 pel capital, 2/3 pels recursos humans.
L’any 1956 Robert Solow va corroborar que l’acumulació de capital, en la primera meitat del segle XX, sols representava el 20% de l’augment de la renda per càpita dels Estats Units. Per aquest estudi rebé el Premi Nobel. La resta era a causa de la innovació.
Dit de forma planera, per cada euro que detrèiem de l’empresa privada, en podem restar dos en el creixement dels recursos humans, o en poden limitar vuit en el creixement de la innovació.
Per aquestes raons totes les propostes fonamentades en la teoria clàssica de suma zero, com poden ser el repartiment del treball o la redistribució del capital, no afavoreixen la creació de llocs de treball, sinó que els torpedinen.
D’acord amb el que s’ha exposat, la majoria dels països de l’OCDE han suprimit l’impost del patrimoni i aposten per la innovació.
Si el gran motor de creixement econòmic és la innovació, hom s’ha de preguntar: què necessito per germinar en una ciutat? Tot seguit podem analitzar-ho:
1.- Educar la creativitat des del cicle inicial de la formació dels infants.
2.- Recordar que en el redactat de la Constitució el deure de treballar precedeix al dret del treball, per tant, és necessari formar els infants i adolescents en l’esforç, l’estudi, la perseverança, la resiliència, la tenacitat, etc., no n’hi ha prou a formar-los en aquests valors, és necessari que adquireixin les virtuts.
3.- Avui tenim els titulats de nou, en forma de diàbolo: un 40% universitaris, un 25% FP, i un 35% de ninis.
L’Ajuntament ha d’incentivar la disminució d’universitaris que estudien estudis amb poca sortida laboral i el nombre de ninis. Treballar per dotar la ciutat d’unes bones escoles d’FP imbricades amb el teixit productiu, a fi d’incrementar la innovació i, per tant, la inserció laboral.
4.- A casa nostra, el 65% de la joventut, en finalitzar els seus estudis, s’adona que el que ha estudiat o no té sortida professional o no està alineat amb el que necessita el món laboral.
Cal crear mecanismes per ajustar la formació amb les necessitats laborals, no pot continuar l’actual desconnexió entre la formació i el treball, que evidentment és i serà canviant.
5.- En l’estudi de les grans corporacions actuals, s’ha observat que la majoria neixen petites, en l’intimidat d’un garatge. Per tant, en les normes urbanístiques, cal assimilar les microempreses a les empreses artesanes, per afavorir la sembra de microempreses d’àmbit industrial i/o tecnològic.
6.- Per tenir algunes grans empreses és necessari que en neixin moltes. Donat que una immensa majoria continuarà com a microempreses, algunes esdevenen mitjanes, i alguna pot ser que arribi a gran.
7.- Visibilitzar les figures d’empresaris, emprenedors i innovadors, de forma equitativa, tant homes com dones, perquè les noves generacions disposin de referents a qui emular.
Tot això requereix un pacte de ciutat consensuat, perquè ningú no hi posi pals a la roda i tots voguin en una mateixa direcció, i d’un petit equip que ho posi en funcionament.
S’han d’evitar els grans actes institucionals que finalment resulten buits o poc eficients i treballar en polítiques consensuades, ben estudiades, amb bona capacitat d’anàlisi i d’execució.
