CAPITAL NATURAL

L’ecosilenci: una necessitat d’ara

[Per Joan-Ignasi Elias i Cruz, doctor en Humanitats]

“Luces de aproximación” de Víctor (Flicr, 2018).

El Dia Internacional de Sensibilització envers el Soroll se celebra l’últim dimecres d’abril de cada any per tal de conscienciar sobre la necessitat de promoure la preservació de l’ambient acústic a nivell internacional i la bona salut auditiva de les persones, i sensibilitzar sobre les molèsties i efectes perjudicials que genera el soroll a la salut. Cal recordar que el soroll constitueix el segon factor d’estrès ambiental més perjudicial i, tot i que sovint es descuida en els debats i agendes de salut pública, l’exposició excessiva al soroll constitueix un greu risc per a la salut i uns costos socials elevats, tal com indica l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

Hem de ser conscients d’una obvietat: realitzar qualsevol activitat humana comporta gairebé sempre un nivell de so més o menys elevat. Així, segons el tipus, la durada, el lloc i el moment on es produeixen, els sons poden ser molestos o incòmodes i arribar a alterar el benestar fisiològic o psicològic dels éssers vius; llavors en diem soroll i es considera contaminació.

Així, només cal apuntar algunes dades recents per adonar-nos d’on som en aquesta qüestió: el 70% dels adults que viuen en ciutats estan sotmesos a nivells perjudicials per a la salut, segons ISGlobal1 en el marc d’una recerca que ha avaluat els nivells de soroll procedents dels vehicles en 749 ciutats europees, així com el seu impacte potencial en la salut. Els resultats, publicats a la revista Environment International, mostren que prop de 60 milions de persones adultes pateixen aquesta mateixa situació arreu del continent.

«Aquests resultats permeten entendre amb major claredat per què el soroll generat pels mitjans de transport és la segona causa ambiental d’efectes adversos per a la salut a Europa occidental, després de les partícules contaminants de l’aire», explica Sasha Khomenko, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi. Aquest institut recorda que estar exposat al soroll del trànsit rodat de manera prolongada pot provocat estrès sostingut, augment de la freqüència cardíaca i la pressió arterial i vasoconstricció. Tot plegat pot resultar en l’aparició de malalties cròniques com ara cardiovasculars, però també mentals, com la depressió i l’ansietat.

Així mateix, és cert que vivim en un món saturat de sorolls visuals i auditius, on és cada vegada més difícil trobar un espai de silenci. L’espai urbà de la nostra quotidianitat, des de l’àmbit més particular fins al paisatge natural o construït, es caracteritza per una absència cada vegada més gran d’espais buits.

En efecte, hem de tenir en compte que vivim en un món ple de sorolls. Amb soroll es promouen les modes, amb soroll s’orquestren els eslògans, amb soroll s’incita a la compra, amb soroll es fan acceptar idees… El soroll fa oblidar el silenci i, doncs, l’(ad)miració, i pot fer oblidar la paraula i el diàleg. La raó és que el silenci i la paraula ens posen en contacte amb el nostre jo, mentre que el soroll ens el dissimula. És que el soroll eixorda, mentre que el silenci —no un silenci buit i trist, sinó un silenci ple, actiu, interessat, un silenci expressiu d’una realitat interior, com un fruir quiet d’una vida amagada— ens fa aptes per escoltar.

Partim, però, del fet que actualment la nostra societat es caracteritza per admetre malament el silenci. Alguna cosa hi ha, però, de patològic en l’actitud de la societat moderna davant del silenci. Sembla com si la societat tecnològica hagués fet d’ell l’enemic que cal confinar i suprimir. Els nostres espais públics i privats es veuen envaïts totalment pel soroll, el so i la paraula. Des dels carrers i els mitjans de transport fins a la intimitat de l’habitatge, el silenci no és una qualitat que els urbanistes i planificadors tinguin en compte; al contrari, sembla com si hi hagués una política de colonització de l’espai de silenci pel soroll, una conspiració de soroll. Així, les noves generacions han estat educades en l’horror al silenci i molts joves són incapaços de concentrar-se en una tasca sense escoltar música. La música engegada al cotxe o al local públic, o la televisió al cafè o al mig de la conversa casolana semblen ser el mitjà per espantar tota autonomia en el pensar o en la conversa.

“00:56 AM” de Josu González (Flicr, 2012).

En la nostra vida actual i sobretot urbana, el silenci és, doncs, a penes concebible. La societat moderna està sotmesa a un excés i a una sobrecàrrega informativa que no només no permet cap espai de silenci, sinó que genera, a manera d’addicció, un rebuig i una pràcticament nul·la tolerància al silenci en la població. Amb ritmes de vida més accelerats, la tolerància al silenci és menor i aquest rebuig es fa més evident. Especialment qui està immers en la metròpoli es troba contínuament sota l’impacte de paraules i rumors buits i variats que el destrueixen: sorolls de màquines, xiscles dels que passen, desordre d’un turisme frenètic de masses, pressa per arribar a temps a la cita i no deixar passar els terminis, senyals de circulació, publicitat per tots els racons, escrits a les parets, vehicles per les voreres…, tota una acumulació d’estrèpits.

L’horror al buit, en aquest cas al silenci entès com a absència, sorgeix, però, ja des de l’època d’Aristòtil (segle iv aC), quan s’afirmava que la naturalesa avorreix el buit, ja que aquesta no pot consentir en la seva constitució. Segons Aristòtil2, «el Creador no ha pogut incloure el buit —que és imperfecció— en la seva creació». L’horror vacui és, per tant, una herència inevitable per al pensament renaixentista i per a la revolució científica, i al capdavall per a nosaltres. I el buit existencial es manifesta en la nostra època sobretot en l’avorriment, encobert en activitats diverses que no permeten entrar en contacte amb el nostre ésser.

En aquesta línia, la manca de silenci apareix avui més dramàtica, perquè ha crescut la consciència d’una presència de formes inhumanes. La crítica dels sorolls i la defensa del verd i de la natura en general no són res més que l’indici d’una consciència crítica més gran que està dins de nosaltres i que progressivament s’ha vist obligada a callar per la imposició del benestar.

Adonem-nos que el silenci no té per què ser un esperit malèfic del qual calgui fugir. Dues persones unides per amor o per amistat entranyable poden passar molt bones estones en silenci. El silenci de l’amic mai no espanta; el d’un desconegut és, si més no, causa de malestar o sospita. Per això, existeixen paraules que Jakobson3 anomenava «fàtiques», l’única funció de les quals és omplir un espai de silenci per desfer pors o sospites. Parlem del temps o preguntem a la gent com els va, simplement per foragitar el neguit que produeix el silenci. El silenci, però, s’adiu amb tot el que tendeix a la simplicitat, a la netedat, a l’expressió austera i mínima, és a dir, cap a l’essencialitat; i aquesta s’inclina, inevitablement i harmònicament, cap al silenci.

“Il misterio della nebbia” de Laia Quark (Flicr, 2019).

També sembla difondre’s com una taca d’oli un nou sentit de respecte a la natura i a la vida sota les seves diverses formes. Doncs bé, sembla que tot aquest moviment està destinat al fracàs si no es relaciona fonamentalment amb el silenci, l’ecosilenci. En efecte, la creació d’espais de silenci pot permetre una nova trobada amb un mateix i amb els qui ens envolten, i és aquesta una condició necessària per poder sortir del túnel del soroll en què ens trobem, amb la consegüent pèrdua d’identitat. Així mateix, és bo remarcar que la contaminació acústica afecta la biodiversitat fins al punt d’arribar a alterar l’equilibri dels ecosistemes silvestres. Fixem-nos que els animals seleccionen els seus hàbitats tenint en compte diversos factors, com ara el soroll. Una espècie que no toleri els sorolls difícilment es podrà adaptar a la resta de condicions d’un hàbitat determinat.

Recordem, doncs, que la natura ens aporta silenci, però que no és un silenci «mut»: podem escoltar, per exemple, els ocells, el so de l’aigua, el vent, el d’alguns insectes, el de les granotes… Hi ha estudis, en fi, que demostren que el so o «soroll» que podem escoltar quan estem a la natura és terapèutic, ja que aporta calma i serenitat. És un soroll que no molesta, al contrari, acompanya i equilibra. Per això el podem considerar una mena de silenci… En aquest sentit, el silenci és també el conjunt de sons que calladament provoca la vida, el conjunt de sons que no tenen la intenció ni de ser provocats ni de ser sentits. El silenci és el so amagat. Atendre el silenci és, doncs, parar atenció a les coses que passen ocultes.

I tinguem en compte, sobretot, les sàvies paraules d’Hipòcrates4: «Ni la societat, ni l’home, ni cap altra cosa, per ser bons, no poden sobrepassar els límits establerts per la natura».

 ——————————————————————————————————————————————————————————————

1 ISGlobal és l’Institut de Salut Global de Barcelona.

2 Aristòtil. Retòrica. Poètica. Barcelona: Laia, 1989 [trad. cat.], p. 45.

3 Jakobson, Roman (1989). «Lingüística i poètica» [trad. cat.], a Lingüística i poètica i altres assaigs (p. 39–78). Barcelona: Edicions 62.

4 Hipòcrates. Metge grec (460–370 aC). Considerat una de les figures més destacades de la història de la medicina i conegut com «el pare de la medicina».

Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.

Comentaris
To Top