El futbol i la política van agafats de la mà. Això és el que vol transmetre el periodista sabadellenc, Cap d’Esports del diari Ara, Toni Padilla, en el seu últim llibre ‘El historiador en el estadio‘. En un apassionant viatge pels cinc continents, Padilla explica la geopolítica del futbol a través d’històries de 40 clubs.
S’equivoquen els que diuen que no es pot barrejar política i futbol? Sí, és una de les meves dèries. Quan algú fa aquesta afirmació, o és una persona de molt bon cor i innocent o una persona extremadament polititzada que t’està dient realment que no vull que aportis idees polítiques que a mi no m’agraden. La meva feina com a periodista i la formació com a historiador és explicar els fets que han passat i es demostra que els esports, des del seu naixement com a tal, ja estan polititzats. Tenim molts exemples, com l’himne espanyol, un símbol polític, quan sona a la final de la Copa del Rei. Que es digui així ja és un signe polític. Espanya és un dels pocs països europeus en què la competició de Copa porta el nom del monarca. Altres països que son monarquia com el Regne Unit adopten el nom de la Federació i no la Reina d’Anglaterra. Els Mundials de futbol o els Jocs Olímpics també tenen una gran presència de símbols polítics.
Com sorgeix la proposta? És una proposta de l’Editorial Principal Ático de los Libros, especialitzada en llibres d’història. Un dels editors, soci i patidor del Recreativo, coneixia els meus articles a la revista Panenka i altres publicacions on barrejo les meves dues passions, futbol o esport i història, i em va fer aquesta proposta engrescadora donant-me total llibertat. Volia que sortissin representats els cinc continents i totes les dècades del segle XX i el que portem del XXI. Fins i tot apareix un del segle XIX. Apareixen un total de 40 clubs, alguns tan coneguts com el Bayern, i altres desconeguts o ja desapareguts. El futbol és un escenari, no el protagonista del llibre. Cada capítol està vinculat a un conflicte important: una guerra, una revolució o un moment de tensió social. La política no demana mai permís i esbotza les portes per accedir en tots els aspectes de la societat. Ho estem veient ara a Ucraïna, on esclata una guerra i afecta a tots els àmbits, inclòs l’esport.
Els polítics també utilitzen el futbol? Per defecte, un polític utilitza tot el que estigui al seu abast per reforçar el seu discurs i assolir els objectius. El futbol és una de les passions més populars que arrossega moltes persones. Itàlia ha tingut un primer ministre, Silvio Berlusconi, que fa la seva fortuna entre la televisió i el futbol. També tenim l’exemple d’Hongria amb Viktor Orbán, qui utilitza el futbol de manera descarada, creant equips i invertint en el seu poble natal, de 1.200 habitants, per tenir un equip a Primera Divisió. Les cròniques d’historiadors de l’Imperi Romà ja et diuen que les curses de quadrigues estaven polititzades. O els Jocs Olímpics de l’antiga Grècia.
Va servir el títol mundial d’Espanya el 2010 per tapar una greu crisi econòmica? L’esport té la capacitat de connectar emocionalment amb les persones. De sobte, uns jugadors guanyen un partit o un Mundial i tu ets sents partícip. Per això moviments polítics especialment d’esquerres parlen que el futbol és l’api del poble perquè enganya una miqueta. Els èxits poden tapar misèries del dia. El règim franquista tenia tres ambaixadors: folklore, turisme i futbol.
Quant de temps has invertit a escriure el llibre? El procés total ha estat d’uns dos anys. En alguns casos tenia feina feta. Per exemple he aprofitat una visita a Irlanda del Nord per conèixer la història del Derry City. Vaig poder parlar amb John Hume, un dels dos Premis Nobels de la Pau d’Irlanda i aficionats locals. El cas més impactant és el d’Indonèsia: un país considerat com un paradís turístic que es converteix en repressió màxima, racisme i violència. Vaig poder contactar amb un jugador argentí que va fitxar per un equip d’allà i en el primer partit a la capital, Yakarta, els hi van llençar pedres i van rebre tota mena d’insults racistes.
No has estat a temps d’incloure Ucraïna… De fet, hi ha un capítol, desactualitzat, que es refereix al Shaktar Donest. Vaig tenir la sort d’anar-hi dues vegades. S’escriu perquè la guerra ja va començar el 2015 a la zona del Dombass. Donest és un punt molt simbòlic per entendre la complexitat del conflicte: allà tothom parla rus, tenen família a Rússia, gairebé no parlen ucraïnès, el partit pro rus és el més votat… Però una altra cosa és voler trencar el mapa. Ara estan al bàndol ucraïnès. Shaktar Donest és una bona metàfora per explicar un fenomen que no es tracta només de bons i dolents ni es pot explicar en tres piulades a Twitter. Necessites mesos o anys per entendre cada procés històric i de cada regió.
Com a periodista esportiu, prefereixes fer cròniques del FC Barcelona o escriure llibres? Tot m’agrada, aquesta feina em permet viure experiències diferents. M’ho passo molt bé fent reportatges, entrevistes, parlant de futbol i altres temes i escrivint un llibre, encara que això últim és molt complicat. Gaudeixo i a la vegada és molt dur.
Quin ha estat el teu llibre és difícil? Brasil-50. Va costar tres anys de feina, amb moltes complicacions per trobar documentació. Dels quatre llibres que he fet, és el que ha tingut menys èxit, però també estic més orgullós. Va ser el primer Mundial després de la Segona Guerra Mundial i coincidia amb el naixement de la guerra freda. Van sortir històries increïbles. Futbolistes que havien viscut la guerra. Per exemple, anglesos i iugoslaus patien traumes quan escoltaven els petards que llançava l’afició brasilera. Els hi recordaven les bombes. Fins i tot li passava a Telmo Zarra, perquè ell vivia a prop de Gernika i va escoltar el bombardeig. Esportivament, va guanyar Uruguai a Maracanà contra Brasil després d’una vaga salvatge per problemes amb la Federació. Vaig gaudir moltíssim.
Surt Espanya en el llibre? Dues vegades… amb una certa trampeta. Vaig incloure la dictadura de Primo de Rivera relacionada amb el Júpiter, que estava a Nou Barris, un club amb molts aficionats anarquistes que van aprofitar-ho per lluitar contra la dictadura. I també parlo de la Guerra Civil Espanyola a través d’un equip de Xile, la Unión Española.
Algun projecte, un nou llibre a l’horitzó? La idea és publicar amb l’Editorial que hem creat a la revista Panenka, de la qual sóc soci i fundador. Em fa molta il·lusió i espero que surti bé.
