[Per Víctor Patsi, periodista]
Aliments , transport (benzines), gas, electricitat… L’episodi inflacionista sembla no tenir aturador, però res atura les ganes d’escampar la boira que tenim tots plegats. Quines ganes de passar full als dos anys de pandèmia, restriccions i mascaretes! La bogeria de gent, a tot arreu, mar i muntanya, Barcelona capital i poblacions menors, de la passada Setmana Santa és digne d’estudi.
Per què dimonis ens entestem a desplaçar-nos en massa els mateixos dies punta? El calendari laboral té 12 festius a l’any, més dues festes locals. En l’imaginari col·lectiu, ajuntar tres dies de lleure en lloc de dos és temptador i la repera si en són quatre d’una tacada, com el cas de la Setmana Santa. Que l’allotjament és més car? Tant se val! Que potser no trobes taula? No ve d’aquí! Que et posaràs dels nervis si trobes taula però el servei va de bòlit i no t’atenen com cal? Què hi farem! Que faràs cua amb el cotxe? Res, vinga, alegria…! En dates assenyalades sabem què ens trobarem perquè ja hi hem passat, però hi tornem a caure de quatre grapes confiant –per què, curiós– que ara serà diferent.
Un any té 52 setmanes. Per tant, 52 caps de setmana. Mireu si n’hi ha per triar i remenar! Només són dos dies, no tres ni quatre. Exponencialment, dos dies més aprofitables, a prova de nervis i més barats! El Pont de la Puríssima (6/8 de desembre) en clau esquí n’és un exemple palmari. El de fa uns mesos va ser la bomba. Hi havia tantes ganes d’anar a la neu després d’una temporada sencera capada a base de tancaments diversos (municipals, comarcals) que els esquiadors s’hi van tirar de cap. Fins aquí comprensible. Evitable, però comprensible. Cues per pujar a pistes, aparcaments saturats i superats, cues als remuntadors… El més curiós del cas és que entre el Pont de la Puríssima i les vacances de Nadal hi ha dos caps de setmana. Dos caps de setmana que són un oasi de tranquil·litat i preus de temporada baixa… i el gruix que van quedar fastiguejats de tanta gent amb esquís no ho aprofiten.
No diré a quina platja ho vaig viure, però sí que explicaré el que vaig veure el dissabte de Setmana Santa. La restauració (i de restaurants n’hi ha uns quants) no va poder absorbir la gentada que era o visitava la vila i el resultat a l’hora de dinar va ser per sucar-hi pa. Pollastres a l’ast menjats a la sorra i fins i tot una paella! “No tenim taula, però si se la vol endur, la podem fer”. La van fer, però no tenien on menjar-la! (confessions en banyador i samarreta de màniga curta, que feia calor, i molta). Feta tota la ruta dels restaurants amb la mateixa resposta: “Estem plens, ho sentim”, els petits supermercats veien com els entrava aquest, l’altre i el de més enllà buscant una amanida Florette o una barra de pa i paquetets de pernil i/o formatge. Qualsevol cosa, a menjar a qualsevol lloc, era suficient per sortir de l’emergència. Vist amb perspectiva, fa riure, però som com som. Tots al mateix lloc, als mateixos dies, a les mateixes hores!
Servidor no es va escapar de les temudes caravanes. I no va ser el Dilluns de Pasqua, per allò d’arribar a temps a la mona. Tampoc diumenge, per allò de tornar una mica abans per si de cas. Servidor va fer cua de tornada a casa en dissabte. Només amb els que van anar a passar el dia fora n’hi va haver prou per anar-nos trobant al volant fins a congestionar les carreteres quan suposadament no tocava. El cap de setmana abans i després, res a veure. Al revés. “Massa tranquil i tot”. Afirmació aquesta d’un amic restaurador resident a la mateixa vila costanera del pollastre a l’ast, la paella i els entrepans d’emergència. Com som…
