[Per Josep Gisbert, periodista]
Tothom sap que un cas d’espionatge a l’adversari polític li va costar el càrrec a tot un president dels Estats Units. És el famós Watergate, que va fer caure Richard Nixon, fruit de l’escàndol destapat per dos periodistes de The Washington Post, Bob Woodward i Carl Bernstein, arran d’un assalt al quarter general del Partit Demòcrata a la capital nord-americana durant la campanya de les eleccions presidencials del 1972. Un cas que en el seu moment va fer la volta al món, popularitzat sobretot gràcies a la pel·lícula Tots els homes del president, protagonitzada per Robert Redford i Dustin Hoffman i convertida en un clàssic del cinema polític.
Més enllà de les llicències cinematogràfiques, la realitat de l’escàndol va ser que ni tan sols el president de la primera potència mundial va poder sortir indemne de l’espionatge al rival polític. I això va ser possible gràcies a la feina feta per dos periodistes –que cal reconèixer, tanmateix, que sense el concurs de la seva Gola Profunda hauria resultat inviable–, però molt especialment gràcies al compromís amb els valors democràtics de la capçalera en què treballaven, The Washington Post, personificat en el director, Ben Bradlee, i, per sobre de tot, en la propietària, Katharine Graham, que va tenir el coratge de fer passar, no sense entrebancs, l’interès general per sobre de les pressions, les amistats i les preferències personals. Ella mateixa –morta el 2001– ho explica a les seves memòries, Una historia personal, publicades el 1997 –traduïdes al castellà, però no al català–, una autèntica lliçó de periodisme des de tots els angles de la professió que li va valer el Premi Pulitzer del 1998.
Valgui tot plegat per situar l’episodi d’espionatge a l’independentisme destapat també des de l’altra banda de l’Atlàntic pel centre d’investigació canadenc The Citizen Lab, batejat com a Catalangate i perpetrat a través del programa Pegasus, al qual tan sols tenen accés els Estats. Es tracta, com el Watergate, d’un cas claríssim d’espionatge polític, que, a la vista dels fets coneguts fins ara, només té un responsable possible: l’Estat espanyol. Sent tan idèntics l’un i l’altre, doncs, com és que el Catalangate no té les mateixes conseqüències que va tenir el Watergate? Doncs perquè els Estats Units són, efectivament, una democràcia consolidada i Espanya, per molt que diguin, és una democràcia deficitària, captiva encara dels hereus del franquisme, que gairebé cinquanta anys després en continuen controlant les principals institucions (ves a saber si fins i tot la intromissió en el mòbil de Pedro Sánchez és un muntatge per distreure l’atenció). I perquè Catalunya, des de la renúncia dels dirigents independentistes després de l’1-O, no té un Govern a l’altura de les circumstàncies, sinó tan sols preocupat per mantenir cadires i menjadores.
I és que si Catalunya tingués un Govern amb cara i ulls i els partits que li donen suport –ERC i Jxcat– fossin independentistes de debò, no només haurien trencat les relacions amb el Govern espanyol –en lloc de gesticular i perdre’s en un bla bla bla absolutament estèril–, sinó que haurien invocat el principi, internacionalment reconegut, segons el qual els pobles oprimits per la violació massiva i flagrant dels seus drets tenen el dret, valgui la redundància, d’autodeterminar-se i separar-se, en aquest cas, d’Espanya. O és que potser amb l’espionatge a l’independentisme Espanya no ha violat tots els drets haguts i per haver precisament dels independentistes pel simple fet de ser-ho?
Els Estats Units són a anys llum d’Espanya. I, de fet, d’una Unió Europea (UE) que molt donar lliçons a Vladímir Putin per la invasió d’Ucraïna, però és incapaç de reprovar l’escàndol que es produeix en un dels seus estats membres –el cas més greu d’espionatge polític detectat mai a Europa– i actuar-hi en conseqüència. No és estrany que qui estigui demanant explicacions i que es prenguin mesures sigui justament The Washington Post.
