[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]
Fa uns dies vaig visitar la magnífica exposició La repressió del Tribunal de Orden Público a Sabadell. TOP 1963-1977 realitzada per CCOO i la Fundació Bosch i Cardellach, coordinada per Gloria Dalmau i Antonio Rodriguez Galián al Museu d’Història de Sabadell. Aneu-hi, impacta. Ara s’exposa al Centre Cívic de Poble Nou. Moltes felicitats als organitzadors. Llàstima no haver-la fet l’any 1980. D’aquest retard en una ciutat governada pel PSUC durant 20 anys, en podríem fer una tesi doctoral. L’exposició desfà molts mites sobre els protagonistes de la lluita antifranquista. Els antifranquistes eren joves, obrers i immigrants. Eren joves, molt joves. Un 55% dels jutjats tenien menys de 26 anys. Els antifranquistes eren majoritàriament obrers. Dels 134 jutjats, dels qui en saben la professió, 73 eren obrers, 18 tècnics i 11 estudiants. Molts eren immigrats. 61 eren nascuts a Andalusia i 44 nascuts a Catalunya. Gran part vivia als barris de Sabadell. A l’exposició hi ha un fantàstic mapa d’on vivien les persones jutjades pel TOP. En destaquen 16 a Ca n’Oriac, 14 a la Creu de Barberà i 13 al Centre. La immensa majoria pertanyien a organitzacions obreres comunistes de les diverses opcions: 67 de CCOO (molts d’ells del PSUC), 15 del PCE (m-l), 11 del PSUC-JCC, etc. Les dades de l’exposició també desmenteixen la idea que el final de la dictadura va ser una dictablanda. No, Franco va morir matant. A tots aquells que diuen que va morir al llit els recordo que la família va infringir a Franco una de les morts més espantoses que hom es pot imaginar. La dictadura va morir als carrers. La major part dels judicis van ser el 1968-69 i el 1972 i 1974. 150 sabadellencs van ser processats, 108 van ser condemnats i van complir penes de presó 57 persones.
Per acabar, tres pegues. La primera és que amb més mitjans econòmics, l’exposició hauria lluït molt més. Potser que l’Ajuntament dediqui una mica de diners a aquestes exposicions. La segona és que necessitem un espai per fer exposicions a la ciutat que sigui digne. I la tercera, i conceptualment important. No entenc per què es censuren els papers dels responsables judicials dels judicis del TOP. És molt perillós. Després de 50 anys potser va sent hora de posar noms i cognoms als feixistes que van condemnar sabadellencs. No entenc d’on surt la idea que cal protegir-los. Alguns advocats que no saben res del paper dels historiadors, dels arxius municipals i dels museus addueixen tota mena de lleis i reglaments només existents a la seva imaginació. La feina dels historiadors és precisament fer llum de la foscor i publicar allò que els poderosos no volen. Reclamo que es canviïn els criteris. Potser podríem obrir un debat públic. Si amb diners públics guardem papers i fotografies és perquè algun dia es publiquin. Posar-hi pegues tan matusseres com censurar els noms a l’exposició o tapar la cara dels grisos em sembla anar en contra de l’estat de dret, dels valors democràtics, de la recerca històrica i de l’ètica civil. Orwell, 1984. Diguem-ho clar, no hi ha cap sentència a Espanya contra un historiador per publicar coses suportades per documentació rigorosa. Cap. Emplaço a un debat al Casal Pere Quart a qui mantingui la posició de protegir feixistes. Ho podria organitzar la Fundació Bosch i Cardellach. Si tinguéssim les fotos de Francesc Boix del camp de Mauthausen, també pixelaríem les fotos dels presos i dels nazis?
En fi, una sensacional exposició que posa llum a un aspecte molt poc conegut de la nostra història i fa justícia als herois que van desafiar a la dictadura.
