Un sol primaveral sense complexos ens ha esclatat amb força als nassos i ni els més pessimistes han dut paraigua a l’Aplec de la Salut, una celebració que molt sovint ha estat boicotejada per la pluja. La cita s’ha omplert de gorres, ulleres de sol, cantimplores i, evidentment, cultura popular.
Han tornat a sonar gralles i els castellers s’han enfilat, davant la llar de la patrona de Sabadell, el Santuari de la Mare de Déu de La Salut. A dins, tot i que la missa solemne ja havia acabat, hi quedaven devots dipositant ofrenes en forma d’espelmeta.
El fil musical de la Cobla s’ha escolat entre pins i ha acompanyat els pícnics familiars, on es desenfundaven entrepans i es desembolicaven truites de patates cobertes de paper de plata. Per a les postres, els més autèntics han tret la navalla per pelar la fruita. El repic dels Bastoners ha ressonat una altra vegada i els Gegants han saltironejat amb alegria, perseguits per cametes prudents. A la tarda, sardanes.
És la celebració més antiga a la ciutat, que les cròniques del segle XIX pintaven de “festassa on tothom era ric” i “tot anava a vessar, tavernes, cafès i sales de ball”, ja que els telers rebaixaven l’activitat i molts treballadors del tèxtil tenien festa. Avui dia és, sobretot, la festa dels nostàlgics d’aquells anys en què tothom es trobava als aplecs, dels amants de la cultura popular, dels qui no marxen de pont o a la platja i dels excursionistes del Rodal. De fet, des del postconfinament, han estat molts els sabadellencs que han descobert l’entorn de la ciutat i els seus tresors. Però, en qualsevol cas, l’esperit familiar perviu en la celebració.
Fotografies: Lluís Franco
