Sabem per Marian Burguès i per Albà Rosell que a finals del segle XIX l’Aplec de la Salut era la festa més celebrada a la ciutat. Amb cròniques com aquesta narraven els esdeveniments: “Quina festassa!” “Aquells dies tothom era ric. En les tavernes, cafès, sales de ball i distraccions de tota mena, tot anava a vessar. L’olor de rostit omplia les cases i traspuava fins el carrer. El dimarts eren pocs els teixidors que treballaven. Hi havia molta mandra i bocassa. Molts forasters encara eren a la vila i remataven la festa anant a fora a berenar per treure el baf del rostit”.
La qüestió és, però, que des de molts anys abans ja era així. Hi ha una valuosa i impagable crònica del dia 21 de maig del 1854, publicada al Diario de Barcelona i signada amb les inicials V. B. que descriu amb gran detall com va ser la celebració de l’Aplec de la Salut d’aquell any.
“Aquest any l’Aplec de la Salut s’ha celebrat amb tanta o més brillantor que els anys passats. Crescut ha estat el concurs, immens el nombre de forasters, i Sabadell ha rebut dignament els seus hostes, no desmentint els seus habitants i veïns la tradicional fama que gaudeixen d’hospitalaris. Tres dies dura aquesta festa, tres dies que ho són de gatzara, d’animació i de bullici per a la industriosa vila.
Va prestar aquest any una certa brillantor a la festa, la novetat de predicar el Reverend Prevere Ermengol Coll de Valldemia. Aquest inspirat orador religiós, el nom del qual ja s’ha popularitzat d’una manera tan extraordinària com merescuda, va accedir gustós a predicar el sermó d’aquell dia, i amb més gust hi va haver d’accedir, ja que Sabadell és fins a cert punt la seva pàtria d’adopció, doncs si bé va ser a Moià on va néixer, va ser a Sabadell on va començar els seus estudis i on va veure passar part de la seva infància”.
Santuari de la Mare de Déu de la Salut i gent al voltant. Sabadell, entre 1909 i 1936 / Francesc Casañas Riera (A.H.S.)
Parla també, la crònica, del concurs ocellaire al carrer de la Salut, amb infinitat de gàbies de canaris, caderneres, pinsans, verdums i passerells. També de les funcions de teatre, dels balls i dels concerts, on la música dels Muixins brillava amb esplendor. Segueix dient:
“Durant tot el dia de diumenge la munió bull i pul·lula al voltant de l’ermita de la Mare de Déu. La gentada és immensa, milers de persones s’hi reuneixen, i és en veritat un curiós i sorprenent espectacle al qual s’assisteix. Al peu de l’altiplà sobre la qual s’estén Sabadell, les seves cases i les seves fàbriques, llisca serpentejant el riu Ripoll, les aigües del qual són veritablement de plata per als molts molins que s’alcen a la riba. Des del riu comença a pujar, tot serpentejant, el camí que guia cap el santuari, i era certament bonic veure aquest camí quallat de gent que per ell s’enfilava alegre i bulliciosa. Les caravanes se succeïen sense interrupció, les comitives de turbulents romeus es tocaven les unes amb les altres, ni tan sols estaven lliures dos pams de terreny, i no es veia res més que una línia de colors movedissa i ondulant, per tot el llarg d’aquell desigual sender. Bell espectacle! Uns anaven agitant branques d’arbres, uns altres carregats amb cistelles ben proveïdes d’aliments; uns al so del tamborí i de la gaita cantaven goigs a la verge, altres entonaven cançons populars acompanyant-se de guitarres i panderos; uns portaven ciris i exvots per oferir a la sobirana del cel, d’altres, en particular dones, pujaven descalces la penosa costa, i tots, distrets, contents, alegres, portant pintat a la cara l’alegria de l’ànima.
En arribar a la fi del seu viatge, aquella multitud, formada per gent de Sabadell, Terrassa, Castellar, Caldes, Ripollet, Sant Andreu i fins i tot de llunyans pobles de la costa, s’escampava en amistosa companyonia pels voltants del santuari, i mentre uns entraven a adorar la miraculosa imatge, altres prenien seient al costat de les rústiques taules que hi havia sota una gran barraca formada per troncs d’arbres que servia de fonda i molts es passejaven per la fira que allí s’improvisa anualment”.
Malauradament, aquell mateix any, tres mesos després de l’Aplec de la Salut, Sabadell va ser víctima d’una greu i cruel epidèmia de còlera. Una de les més mortals que mai s’havia patit. “Els enterramorts no bastaven a colgar gent i es donà el cas, el dia 28 d’agost, que hi havien 28 caixes per colgar, d’enterrar-ne algun encara viu”.
El final d’aquella epidèmia de còlera va fer revifar, encara més, la devoció per la Mare de Déu de la Salut. L’any 1872 es va decidir enderrocar la vella ermita i construir un santuari per tal d’albergar la imatge. L’arquitecte al qual s’encarregà el projecte fou Carles Gauran. Les obres, iniciades el 1876, es varen dur a terme mitjançant fons municipals, donatius, subscripcions i préstecs. L’any 1879 es va enfonsar la coberta i l’arquitecte va ser destituït. Les obres es van reprendre el 1880 amb la direcció de Miquel Pascual Tintorer i el santuari es va inaugurar el 1882. El campanar, però, és del 1907, obra de l’arquitecte sabadellenc Juli Batllevell.
