[Per Pere Alavedra, enginyer industrial]
En dos articles anteriors ens preguntàvem per què no som capaços de donar resposta al dret constitucional al treball. Per fer-ho, comencem per analitzar l’evolució del PIB a diferents països. He posat quatre entorns diferents: en primer lloc, els Estats Units; en segon lloc, els països d’arrel Germànica; en tercer lloc, França, i, en darrer lloc, els d’arrel mediterrània, que a finals del segle XX s’han anomenat maliciosament com els PIGS, donem-hi un cop d’ull.
Les dades són prou evidents, els països amb mercats més oberts, on tothom confia molt més en la iniciativa i la capacitat de l’empresa, de la persona, que en l’acció de l’estat, creixen molt més que aquells països on l’estat desconfia de la persona o de l’empresa.
A casa nostra, el pensament marxista ha impregnat la cultura, l’ambient i, per què no dir-ho, la societat del postfranquisme. Llibres com El Capital, El Manifest Comunista o El llibre roig eren de lectura habitual a la joventut dels anys seixanta i setanta del segle passat, inclús la teologia de l’alliberació tingué una forta arrelada en els entorns intel·lectuals tant d’Espanya com de Catalunya, avui encara perviuen en molts entorns, es pot veure quan posen més èmfasi en la desigualtat que en la pobresa, o es diu que l’estat ha de ser tractor de l’economia per la sortida de crisi, quan l’element tractor, no hi ha dubte, han de ser els empresaris, l’estat sols pot ajudar a crear les condicions adequades, errors que són tan corrents que ningú es pren la molèstia de contradir-los.
Per això, si continuem mirant la taula, veurem uns països d’economia d’arrel liberal amb fort creixement, tot i les crisis del 2008 i de la Covid-19. Els Estats Units i els germànics. Un cas diferent és Portugal, que ha fet un profund canvi, el govern socialista ha sabut liberalitzar el país, havent escurçat en els darrers quinze anys la diferència de renda respecte a Espanya.
Finalment, podem fixar-nos en Espanya i en Catalunya, avui és una cosa en què hi ha plenament consens amb tota la societat, que cal trencar la xarxa burocràtica que ofega la vida econòmica espanyola i també la catalana; perquè les dues burocràcies beuen del mateix pou de malfiança amb la iniciativa privada. Això fa que en aquests quinze anys hagin tingut un minso creixement, que no és real, ja que si li apliquem la inflació, d’un 28,3% a Espanya i d’un 32,5% a Catalunya, ens dona un decreixement a preus constants del 23,62 i del 21,77%, respectivament. Aquesta és la raó de la manca de llocs de treball de qualitat.
Si animem els nostres polítics a fer una mica de benchmarking econòmic i industrial, i saben aplicar-lo bé, trencant el corsé burocràtic, fàcilment assolirem una millora i un creixement significatiu en el teixit empresarial del país, i de retruc una generació de llocs de treball de qualitat.
