RICARD MAS

Era tan bon home…

[Per Ricard Mas, historiador de l’art]

M’assabento pel Facebook que s’ha mort Ouka Lele, fotògrafa de la Movida madrilenya. Llegeixo alguna necrològica: el que és típic, que si massa jove, que si era tan bona persona, etc.

A sota dels típics comentaris acrítics hi llegeixo el d’una galerista que reflexiona sobre un cas semblant: un artista sabadellenc mor –això de sabadellenc ho sé jo, ella no ho esmenta–, ella l’havia ajudat molt quan no tenia fama més enllà de Can Feu. Va apostar per ell perquè creia que era un gran artista. Efectivament, va triomfar i, després, com qui diu, l’artista famós ni la saludava. Li van demanar una necrològica i la primera reacció va ser negar-se a escriure-la. Però s’ho va repensar i va fer un escrit sentit, sincer… en què només posava les coses bones. Ara, al Facebook, es pregunta si va fer bé…

Per què es fa tan difícil de trobar una necrològica que parli malament d’un finat?

He tractat companys de professió extraordinaris historiadors de l’art [empro el genèric normatiu], que han escrit obres memorables… però que han evitat curosament citar rivals directes, han copiat informacions sense citar la font, han conspirat per prendre-li la feina a un company a qui abracen cada vegada que se’l troben, s’han allitat amb qui ha convingut per a aconseguir un objectiu professional, malparlen i insulten, enganyen la parella… en resum, que humanament, a estones, són uns psicòpates. I quan morin, com hem de morir tots, ningú escriurà ni dirà res de dolent.

Si ens limitem al món de l’art… Gauguin va deixar dona i fills en la misèria per anar-se’n a Tahití, on s’allitava amb menors d’edat, a les quals encomanava malalties venèries. Van Gogh era insuportable, només l’aguantava el germà… i per carta. Caravaggio, un buscaraons i assassí. El minimalista Carl André, sospitós d’haver llençat per la finestra –del pis 34– la seva parella, l’artista cubana –i símbol feminista– Ana Mendieta. Escriptors? L’estimat autor de Conte de Nadal o Oliver Twist, Charles Dickens, va intentar tancar la seva dona al manicomi, la dona amb la qual havia viscut 20 anys i li havia donat 10 fills (i que no estava boja)… per a gaudir de més intimitat amb la seva amant.

Parlem de Tàpies? L’artista que ha instaurat el regne estèticomoral en què es mou l’actual sistema de l’art català. El 1983, amb motiu de la concessió d’una gran antològica i el títol nobiliari de marquès de Dalí de Púbol al pintor de Figueres, Tàpies entra en erupció i crítica els que pensen que “los fallos políticos y humanos del artista han de olvidarse ante las excelencias de su pintura […] Aplaudir a Dalí –conclou– es aplaudir solo su ideología, porque, en realidad, no hay otra cosa que aplaudir”. Dalí havia ajudat desinteressadament Tàpies, quan el jovenet artista era un desconegut.

Però Tàpies forçava els seus galeristes nord-americans a no representar cap altre artista català, i va foragitar de la mateixa manera tota competència a la documenta de Kassel. Si ell exposava amb el règim franquista, deia que l’utilitzava; si els altres feien el mateix, eren col·laboracionistes. Ah, i va acabar acceptant, és clar, un títol nobiliari.

Conclusió: si us digués que l’inventor de l’obrellaunes era un assassí en sèrie, deixaríeu d’obrir llaunes? Cal aprendre a distingir el milió de grisos que habiten entre l’ètica i l’estètica.

Comentaris
To Top