[Per Marta Farrés, alcaldessa de Sabadell]
“És l’economia, estúpid!” era l’eslògan que Bill Clinton va fer servir sovint a la seva primera campanya electoral i que després s’ha convertit en una expressió molt utilitzada mundialment. La frase és simple i destaca el que és essencial d’una situació. Si es va fer tan famosa i encara ara la fem servir és perquè amb sis paraules resumeix una complexitat enorme, gairebé un estat d’ànim.
I segurament ara la podríem adaptar i dir “és la (estúpida) llei de contractes!” quan algú pregunta a un alcalde o alcaldessa per què les obres d’un equipament s’han hagut d’aturar o per què projectes que estan aprovats i tenen pressupost triguen tant a fer-se realitat. Seria com un crit de socors, la manera de descriure amb sis paraules el calvari que comporta tirar endavant l’adjudicació d’obres municipals. Sobretot ara, en un moment d’increment de l’activitat de la construcció i d’encariment dels materials. Per a mi és una manera fàcil de dir que, de vegades, el sistema que tenim de contractació i adjudicació és realment absurd, ja que imposa el compliment d’un procediment administratiu que no respon a les necessitats del moment i que ens aboca a la paràlisi de les obres públiques.
El pitjor és que no podem donar aquesta explicació quan sentim frases de l’estil: “L’Ajuntament no funciona bé”, “tot és burocràcia”, “paguen tard i malament”, “et demanen mil papers”, “totes les obres van tard” i moltes més. Cadascuna d’aquestes frases es clava al cor dels alcaldes i alcaldesses perquè evidencien una percepció de l’administració pública descoratjadora i allunyada del que volem per als nostres ajuntaments. Hauríem de ser els facilitadors de la vida dels nostres veïns i veïnes, els dinamitzadors, els aconseguidors d’objectius concrets, no pas els entorpidors. És evident que la gestió de diners públics ha d’estar escrupolosament regulada, perquè volem ser transparents i donar les màximes garanties de l’ús que en fem. Però entre les garanties exigibles i l’excés de regulació hi ha un espai enorme de possibilitats de gestionar amb agilitat. I ara ens trobem a l’extrem oposat.
La nova llei de contractes, que va entrar en vigor a Espanya el 2017, tard i malament, és l’enèsim entrebanc a la gestió pública. Una llei que havia de millorar els contractes públics, i que perseguia donar més garanties, s’ha acabat convertint en una trampa mortal per a la gestió. Ho estem veient especialment ara que molts proveïdors es fan enrere de les contractacions per l’encariment de les matèries primeres. En les dificultats es demostra la cintura i aquesta llei està suposant una cotilla. Ens trobem amb obres que es queden a mitges o que no s’inicien perquè a l’empresa que havia guanyat el concurs no li surten els números. Llavors comença un drama als ajuntaments: resolució del contracte, contacte amb la resta d’empreses, reinici de la licitació… Els mesos van passant perquè són tràmits llargs, que provoquen l’endarreriment de terminis. Els edificis es queden a mig fer, els solars s’omplen de males herbes i acabem tenint espais públics abandonats o deteriorats. Per no parlar del drama afegit que patim si l’obra tenia una part del pressupost afectat per una subvenció. Perquè si la licitació s’atura, podem arribar a perdre la subvenció.
Passen mesos i anys, la ciutadania es queixa amb tota la raó que els ajuntaments no funcionen, i els alcaldes i alcaldesses ens trobem al mig d’un sistema estúpid que converteix les administracions en un hipopòtam artrític que no avança.
No tinc una solució a aquesta situació, només una constatació: tenim la idea prefixada que com més rígida sigui la llei, millor ho estem fent. Com si necessitéssim una norma molt dura, quasi impossible d’aplicar. La realitat és que les coses rígides es trenquen. Les flexibles, en canvi, són les que ho poden tot. Segurament necessitem una llei de contractes més flexible, que no es trenqui per la seva pròpia rigidesa.
Nota de l’editor: El D.S. obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
