Sabadellenc nascut el maig del 1887, Leandre Roura i Garriga va ser l’autor d’una àmplia obra literària i poètica. A manera d’homenatge a la seva labor i a la seva personalitat es va publicar, l’any 1962, el llibre Judicis crítics a l’obra literària de Leandre Roura i Garriga, que va anar a càrrec de diversos autors i amb pròleg de Ramon Ribera i Llobet.
L’any 1986, Ricard Simó Bach escrivia sobre Leandre Roura: “Era sincer i un bon observador. Per això li fou fàcil poder escriure els quatre volums de les seves Proses viscudes. Quasi tothom coincidia en reconèixer que Leandre Roura, sense ser un refinat literari, escrivia coses que, per la seva manifesta simplicitat, es feien atractives, ensems que eren intel·ligibles per tothom, puix el seu llenguatge senzill i planer arribava al cor del poble que es delectava amb la seva lectura”.
Amb aquesta docta senzillesa, Leandre Roura va realitzar una gran quantitat d’escrits sobre la ciutat de Sabadell, els seus esdeveniments, la seva gent i els seus costums i aficions. Així, l’agost del 1926, va publicar un article amb el nom d’Antigues costums de Sabadell, que ell mateix anunciava com unes notes històriques al voltant de la implantada tradició que a finals de segle XIX representaven per al jovent les tavernes, els bars i els cafès i, més tard, l’assistència a associacions recreatives locals i a sales de ball, de teatre i de lleure. Una extensa visió del tipus d’esbarjo que gaudia la gent jove d’aquelles èpoques.
El 25 de setembre del 1927 va publicar un divertit article sobre dues atraccions artístiques que omplien de gom a gom el Teatre Principal, que aleshores lluïa el nom de Principal Modern. Es tractava de dos artistes ben peculiars que encantaven i captivaven el gran públic: Charles Nicolas i el Gran Rodex.
Charles Nicolas, francès de Metz, de 41 anys i 85 quilograms de pes, era el rècordman del ball. Acompanyat de la seva esposa o alguna altra ballarina, es podia passar hores i hores ballant. Al Teatre Talia de Barcelona ho va fer durant 240 hores seguides. Descansava cinc minuts cada hora i només s’aturava per fer les seves necessitats. No parava ni per menjar, ni per afaitar-se, accions que duia a terme mentre es movia tot seguint el ritme de la música, delectant, així, el nombrós públic present. En el Principal Modern va estar 68 hores seguides ballant i li van sobrar 112 minuts dels que li corresponien de descans.
El Gran Rodex, també conegut com a Rodex el tragón, era un jove madrileny de 24 anys que tenia l’habilitat, i la capacitat, d’empassar-se monedes i altres objectes de mesura similar, per tornar-los a treure a voluntat, només amb una simple contracció del seu estómac. A la vista del públic es va empassar 10 duros en monedes, d’una en una i de forma escalonada, per treure-les totes més tard. També es va beure un centenar de copes, entre anís, cervesa i xampany, que també va treure/vomitar, sense cap mena de truc. Sembla que el seu estómac i el seu esòfag estaven convenientment preparats i entrenats per aquesta insòlita i estrambòtica habilitat.
Ara fa 95 anys que espectacles d’aquests tipus omplien circs i teatres i, a Sabadell, el senyor Leandre Roura i Garriga els descrivia amb magistral senzillesa i els recollia en els seus volums de Proses viscudes. El primer dels quals es va publicar l’any 1926. El tercer va sortir l’any 1929, el mateix de Sabadell del meu record, de Marià Burguès.
Leandre Roura i Garriga va ser col·laborador de la Revista de Sabadell, on va entrar de la mà del seu fundador, Manuel Ribot i Serra. També va escriure per al Diari de Sabadell i altres diaris i revistes. Va publicar més de vint llibres d’estil popular. A més, va ser autor d’una gran producció poètica destinada a corals, orfeons i una vintena de sardanes. Peces que van ser musicades per rellevants compositors.
Leandre Roura va morir a Sabadell el maig del 1969. Quaranta-tres anys després del seu decés, de forma inexplicable i lamentable, una sèrie de documents de la seva autoria van aparèixer en un abocador d’Estopanyà, petit poble de la Franja de Ponent, a la província d’Osca. En un article del gener del 2012, Joan Comasòlivas, de l’Arxiu Històric de Sabadell, explicava el seu viatge a aquell indret per recollir aquell fons, que es tractava de nombrosos exemplars mecanoscrits, originals i inèdits de conferències, petites novel·les, obres de teatre o petites composicions musicals. Les raons per les quals els documents es trobaven a la Franja de Ponent foren tot un misteri. Comasòlivas acabava escrivint que, tal vegada, algun dia es resoldria la misteriosa relació entre Leandre Roura i Estopanyà. Després de catalogar les obres, l’Arxiu Històric de Sabadell es va posar en contacte amb els descendents de l’autor per aclarir els interrogants de la troballa i per intentar completar el fons.
Com s’ha escrit a l’inici, a més de les Proses viscudes, Leandre Roura i Garriga va ser autor d’una àmplia obra literària que, juntament amb la seva biografia, seran tractats en un proper article.
