[Per Carles Fité, periodista]
S’ha acabat la temporada. Un exercici en què el Sabadell ha anat clarament de menys a més. Un inici horrorós i un final esperançador. Només ens va faltar una victòria a l’últim partit. Però ja feia dies que estàvem justejant i guanyant més per inèrcia que per mereixement. La bona notícia és que no hem acabat patint gens per la permanència i sobretot que la ciutat respon quan se la necessita. El club està viu, la xifra de socis ha estat altíssima i el suport ha arribat quan l’equip ha remuntat.
Però més enllà d’aquest final, em va agradar molt la roda de premsa que va fer el president del club, Esteve Calzada. M’agrada que doni la cara, que sigui clar i que expliqui la situació real del club i els plans de futur. No oblidem mai en quin moment va agafar el Sabadell i sobretot en mans de qui estàvem. Sense la seva aparició seríem un club enfonsat o potser desaparegut. Aquella gent, que no vull ni recordar, ens portaven pel camí del pedregar.
I si van venir de fora a invertir és perquè a Sabadell ningú ho feia. Segurament per alguns mals precedents, algunes males gestions i moltes males inversions. Segurament no, segur. La mala fama del club a la ciutat en l’àmbit empresarial era evident, i entenc que molts pesos pesants locals no en volguessin sentir a parlar. O només col·laboressin simbòlicament. Però ara la cúpula inversora ha tornat a obrir la porta al teixit empresarial de Sabadell i em sembla una bona oportunitat per a aquells que vulguin engrescar-se en un projecte interessant, en un club sanejat i en un molt bon aparador per a la ciutat com és el futbol. Només cal mirar ciutats o fins i tot pobles que tenen el seu club al futbol professional i la visibilitat i negoci que generen.
No és banal i s’ha de valorar positivament que, tal com està el futbol avui dia, els propietaris del Sabadell siguin gent seriosa i encapçalats per un català. Altres invents amb diners provinents de fons estranys han acabat com el rosari de l’aurora. I m’agrada que siguin valents i expliquin que l’objectiu és clarament tornar al futbol professional, voler pujar i fer un esforç per aconseguir-ho.
I aquí és quan entrem en l’aspecte esportiu. La part on més s’ha fallat. Però també s’ha fet autocrítica i reconegut els errors. L’any passat es van pagar preus molt per sobre de mercat i per jugadors que no només no han marcat les diferències, sinó que pràcticament ni han jugat. I això no pot ser. No sempre puja l’equip amb més pressupost. De fet, el Sabadell, quan ha pujat, mai ha sigut l’equip més ric. Però sí el més treballat i equilibrat. Falta triar el director esportiu i tenir molt clar qui ha de ser l’entrenador i amb quin estil ha de liderar el projecte al camp. No cal anar a buscar jugadors a centenars o milers de quilòmetres d’aquí. Gent compromesa, de proximitat, que puguin anar a dinar a casa l’àvia després del partit o que la família i els amics puguin venir a veure’ls cada setmana a la Nova Creu Alta. Aquesta ha de ser la columna vertebral i els líders del vestidor. I així hauria de ser l’entrenador.
I la bona feina de la base? Tindrà recompensa i visibilitat al primer equip? Hem viscut la millor temporada de la història del juvenil del Sabadell i el filial ha aconseguit l’ascens amb una superioritat increïble. Perquè fer bona feina al futbol base del club també és senyal de bona salut de la institució.
Anem pel bon camí. Som uns afortunats de tenir el club com el tenim. I de l’afició i ciutat que tenim. Junts tornarem a ser grans.
