[Per Pere Alavedra, enginyer industrial]
Al llarg dels darrers tres segles, s’han volgut donar explicacions al perquè uns països eren pròspers i altres no.
Una primera la devem a Montesquieu (1689-1755); que va formular la hipòtesi geogràfica afirmant que els habitants dels climes tropicals eren menys treballadors que els habitants a les zones temperades de la terra. Ho contradiu el fet que en els segles passats hi ha hagut països pròspers en climes tropicals, com els asteques, els egipcis, els inques, o els maies. En l’actualitat hi podem trobar Singapur, Malàisia o Botswana.
Una segona, de Max Weber (1864-1920), que afirmava que l’ètica protestant va ser un estímul important en la Revolució Industrial, però la realitat ho desmenteix. És veritat que la Revolució Industrial va néixer a Anglaterra, però països de tradició catòlica com Bèlgica, Baviera o França s’hi incorporaren ràpidament. Baviera es va incorporar a la industrialització molt abans que Prússia, per aquesta raó quan es fundà Alemanya s’hi va adherir, i no fou annexionat com els altres estats alemanys, singularitat que avui encara perdura. Per cert! Dues hipòtesis àmpliament difoses, tot i que no siguin correctes.
Una tercera, formulada per Tony Killick (1934-), deia que la raó per la qual uns països són pobres és la ignorància dels seus governants per aplicar polítiques que els treguin de la pobresa. És evident que la ignorància de molts governants ha conduït els seus països a la misèria, però hom pot descobrir mandataris de països pobres formats en les millors universitats del món.
Finalment, una darrera, de D. Acemoglu (1967-) i J.A. Robinson (1960-), formulada d’aquesta forma: “Els països pobres són aquells que tenen institucions econòmiques extractives, que estan relacionades sinèrgicament amb institucions polítiques extractives, que concentren el poder tant econòmic com polític, en unes poques mans, i que posen el seu interès a consolidar el seu control del poder polític. Per contra, els països rics tenen institucions inclusives i afavoreixen la participació d’una gran part de la ciutadania en les institucions polítiques i econòmiques”.
Es pot dir que al llarg de la història les societats extractives han concentrat el poder polític i econòmic en una oligarquia, i societats inclusives han diluït el poder, tant polític com econòmic, en la població. Les primeres han coincidit en els règims absolutistes o autocràtics, i els segons en els règims democràtics. Segurament, hi haurà una mica de tot. Pocs països són totalment extractius, com ho foren la Unió Soviètica de Stalin, o la Xina de Mao, en la seva revolució cultural. Ni altres són totalment inclusius.
Espanya, per exemple, va ser un país molt extractiu en el període autàrquic del Franquisme, després, com passa en molts règims autoritaris, va obrir-se cap a més inclusivitat econòmica, tot i que continuà sent políticament molt extractiu. Avui ho veiem a la Xina, que ha permès certa inclusivitat en l’àmbit econòmic; però és fortament extractiva en l’àmbit polític.
Amb aquesta introducció, ens podem preguntar: per què creix poc la riquesa del nostre país?
Com tots sabem, cada societat funciona amb una sèrie de regles polítiques i econòmiques, que donen lloc a les institucions, les quals formulen els incentius per estimular els individus a estudiar, treballar, estalviar, invertir, innovar, adoptar noves tecnologies, etc. Per explicar la desigualtat entre països, és necessari aprofundir en la política de com es defineixen els incentius que afecten l’economia.
Després de la Transició, hem construït una societat encotillada pels polítics i els buròcrates, que han creat unes institucions extractives, impedint que la innovació progressi, on han florit el nepotisme i la corrupció, tant la personal com la clientelar i la institucional. En el nostre cas, la resposta és senzilla, però que sigui senzilla no vol dir que sigui fàcil d’aplicar, cal treballar per fer una societat més inclusiva i menys burocratitzada.
Això no vol dir amb menys funcionaris, sinó amb un funcionariat més productiu, més ben distribuït i organitzat. Molts països europeus en tenen un de similar, fins i tot amb un nombre més alt de funcionaris per càpita, amb economies més inclusives.
