[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Aquest pròxim diumenge se celebren a Andalusia eleccions al seu Parlament autonòmic. Són unes eleccions transcendents per a totes les opcions polítiques que s’hi presenten, tant pel seu resultat en clau autonòmica com per la repercussió que, sens dubte, tindran els resultats a escala política global. Tots els partits s’hi juguen molt. I més després de les dues conteses electorals regionals anteriors, a Madrid i a Castella i Lleó, amb resultats dispars, però que van acabar comportant una greu crisi de lideratge en el PP i el relleu de la seva cúpula dirigent.
Si les previsions de les enquestes que coneixem no s’equivoquen, el PP pot aconseguir una clara victòria en aquestes eleccions al Parlament andalús. El 2012, amb Javier Arenas de candidat, ja va aconseguir ser el primer partit en vots i escons, però el PSOE va mantenir-se al capdavant del govern gràcies a un acord amb IU. En canvi, a les darreres eleccions, el 2018, tot i que el PSOE va aconseguir ser el primer partit en vots i escons, un acord del PP, amb Cs i Vox, li donava la presidència de la Junta a Juan Manuel Moreno. En aquesta ocasió, sembla que el PP, novament amb Juanma Moreno de candidat –de perfil molt discret i de discurs moderat–, pot situar-se com a primera força política, a prop d’una majoria absoluta que no sembla que la suma de les forces d’esquerra li puguin desmuntar. La incògnita és el paper que hi jugarà Vox. Si li serà suficient al PP amb la seva abstenció (com a Madrid) o li caldrà negociar un acord de govern (com a Castella i Lleó). No apareixen gaires més expectatives a l’horitzó electoral andalús.
Però el resultat de les eleccions d’Andalusia transcendeix l’àmbit d’aquella comunitat. Sense cap mena de dubte, els resultats seran llegits i analitzats en clau política general espanyola. La fortalesa de la coalició de govern PSOE-UP i l’avenç d’una alternativa de govern de la dreta liderada pel PP seran l’objecte de tota mena d’anàlisis i comentaris les pròximes setmanes, i ompliran pàgines i hores d’emissió a tots els mitjans.
El Govern PSOE-UP arriba a aquesta contesa electoral amb més incògnites que respostes. Després de dos anys de pandèmia i en plena guerra en el cor del continent europeu, els avenços que s’han aconseguit en l’àmbit econòmic i social o els canvis positius en el terreny de les llibertats s’han vist difuminats per les contínues controvèrsies internes i per les dificultats per consolidar una majoria parlamentària, qüestions que han estat amplificades fins a l’exageració per la pràctica totalitat de mitjans de comunicació. Ni l’excepcionalitat política d’aquests anys de pandèmia i de confrontació bèl·lica han moderat l’oposició política i l’oposició mediàtica al govern de Pedro Sánchez. Ben al contrari, cada petita o gran controvèrsia entre els socis de govern, cada dificultat per aconseguir tirar endavant una llei ha estat aprofitada per deslegitimar la mateixa existència i continuïtat del govern. Tampoc sembla que el relleu de Pablo Casado per Alberto Núñez al capdavant del PP hagi canviat gaire les perspectives. Més moderació en les formes, però igual o superior contundència en la confrontació de fons. S’han baixat els decibels, però la música és la mateixa. Recerca d’una aurèola de guanyador per a Alberto Núñez, però sortides de to, mostres d’incompetència política constants, i manteniment dels bloquejos institucionals desdiuen l’efecte polític que es buscava amb el relleu de lideratge. L’efecte Feijóo està més auspiciat pels mitjans afins que per la realitat del dia a dia.
Els resultats electorals d’Andalusia seran projectats sobre el conjunt d’Espanya. Si, com sembla, la mobilització política de la dreta supera clarament la d’una esquerra desconcertada i desmotivada, la pressió sobre el Govern central perquè s’avancin les eleccions generals ben abans de les eleccions municipals i autonòmiques de maig del 2023 serà una constant en la batalla política i mediàtica en les pròximes setmanes i mesos.
