Són 240 agents a la Policia Municipal. Se’ls identifica amb un número de placa, però també tenen noms, cognoms i una història per explicar. L’any 2021, els serveis policials es van incrementar un 6,6%, amb 52.606 actuacions. Els dispositius de seguretat ciutadana i de trànsit han representat sis de cada quatre serveis. Però també agafa força la tasca assistencial i administrativa.
Darrere de la fredor de les dades, es troben les persones. Agents que, més enllà de la professionalitat, els defineix la seva humanitat. Que actuen sense uniforme, que han salvat vides. Que anteposen la seva vocació al perill. Sabadell ha homenatjat desenes d’efectius per les seves gestes heroiques. Que han plantat cara a les seves pors. A les adversitats d’una pandèmia que va convertir Sabadell en una ciutat fantasma. Recollim el testimoni de tres agents que es converteixen en els narradors de la seva pròpia història.
“Un agent ha de contenir les seves emocions per protegir l’altra persona”
El 24 d’octubre de 2021 a primera hora de la tarda, Iñaki Aldaz feia un altre servei pel Centre de Sabadell acompanyat d’un altre company. Van rebre un avís: un autobús havia atropellat un home i l’incident era molt greu, amb l’amputació completa de la cama dreta i una pèrdua de sang perillosa. La urgència era màxima: calia un torniquet i els serveis sanitaris a l’escenari de forma immediata. L’Iñaki era l’agent que custodiava el torniquet durant el torn d’aleshores.
Circulava en motocicleta pels carrers del Centre, i s’havia de plantar en un temps rècord fins al Poblenou. “Ho recordo amb molta tensió. Havia d’anar el més ràpid possible, però havia de vigilar de no caure en moto perquè, si no, la víctima perdria la vida. M’havia de protegir per salvar aquell home”, explica. Va arribar i va poder actuar: “Els meus companys havien atès la víctima amb els mitjans que tenien, i això ens va fer guanyar temps”, explica.
Iñaki Aldaz, caporal de la Policia Municipal de Sabadell / VICTOR CASTILLO
Van contenir l’hemorràgia, tot i que la cama “estava completament destrossada fins a l’engonal”. L’home, de 72 anys, va ser envestit per l’autobús a l’avinguda de Polinyà, quan el conductor del vehicle es disposava a sortir de la parada i va atropellar el vianant amb el lateral de l’autobús. Aquell incident va mobilitzar pràcticament tot el torn de policies que hi treballava, la gravetat dels fets ho requeria. I reconeix la coordinació dels seus companys: “Sembla que ens haguéssim estat preparant tota la vida per això”. L’Iñaki, amb la resta de policies, ho van intentar tot per ell: no van aconseguir salvar-li la cama. Però sí la vida.
Aquesta és la història vista i explicada des dels ulls d’un professional. Però l’Iñaki va haver d’enfrontar-se a si mateix en un moment de màxima seriositat. Ens hem de posar en situació: hi havia pànic a peu de carrer, públic que s’aturava a investigar què passava, un conductor enfonsat que necessitava suport psicològic, la vida d’un home perillant i la família de la víctima al mateix escenari. Van haver de protegir la zona i fer la seva feina amb la màxima celeritat.
“Quan vam resoldre allò, vam viure un desencís, la situació havia estat colpidora”, recorda el caporal. I explica que, en situacions de màxima dificultat o tensió, un agent ha de contenir les seves emocions per protegir la resta de les persones. “En moments així, un agent es descuida de si mateix per salvar-li la vida a l’altre”, reconeix Aldaz. Però sí que creu que cal protegir la vida de l’agent: “Únicament protegim la nostra integritat perquè hem d’arribar al lloc dels fets. No és egoisme, sinó que cal que estiguem per poder salvar la vida. Si no arribo, no puc ajudar. I és això l’únic que ens preocupa”, apunta. Creu que aquest modus operandi ha d’anar intrínsec a la persona. Però els agents també s’entrenen per fer front a situacions complicades.
“Som policies les 24 h, a vegades veiem el perill després d’haver actuat”
Sortint de la feina del torn de nit, tornant a casa a dormir, Àxel Cañizares va aturar-se a una benzinera de Mataró. Va observar una actitud estranya d’un individu. “Vaig veure com l’home treia un tornavís de grans dimensions i amenaçava un altre”, exposa l’Àxel Cañizares. L’individu apuntava la víctima amb l’arma al coll i va intentar robar tot el que tenia per mà: el mòbil, la cartera, la motxilla… Va ser qüestió de segons: es va identificar com a policia i va aturar l’home.
Ell va intentar escapar, però en veure que no se’n podia sortir, va amenaçar també l’agent. “Vam forcejar fins que el vaig immobilitzar fins a l’arribada dels Mossos d’Esquadra, que van detenir l’home per un robatori amb violència i intimidació. Va actuar sol, sense l’ajuda de cap altre agent, sense arma i fora de servei. “Som policies les 24 hores, vaig intervenir en el moment que s’estava produint un fet delictiu, i tinc l’obligació d’actuar”, destaca. L’adrenalina juga un paper important, però també els seus valors com a policia.
Àxel Cañizares, agent de la Policia Municipal de Sabadell / VICTOR CASTILLO
“Hi havia poca gent per allà, era tard i vaig decidir actuar”, destaca. En el moment no va veure el risc que podia córrer. No es va sentir en perill: “En aquestes situacions, normalment ho penses després que no pas en el mateix moment”, matisa. Quan va ser testimoni d’aquell delicte, va fer una ràpida valoració dels riscos, i va decidir tirar endavant.
La ràpida actuació de l’agent va permetre la reducció de l’infractor i la seva detenció. I és per això que va ser un dels professionals reconeguts. “A vegades, no entenc per què, a la gent li costa d’entendre la nostra feina, estem al punt de mira. I que reconeguin el nostre treball és un plaer”, diu.
“Sento que he ajudat les persones, aquesta és la millor medalla”
“El reconeixement ha estat una sorpresa, no m’ho esperava. Al final, he actuat com ho he fet perquè és la meva vocació i era la meva feina”. Isabel Gay, ja jubilada, ha estat molts anys al capdavant del Servei d’Atenció a la Víctima (SAV), un departament que es va crear a principis de segle a la Policia Municipal de Sabadell. Als seus inicis, el servei s’orientava a la violència relativa a la dona. Anys després, es va ampliar per atendre les violències a menors i també a gent gran, amb més personal.
La Isabel ha estat en contacte directe amb les víctimes, cara a cara. I, durant anys, els ha estès la seva mà i el seu consell –professional i humà– a qui ho ha necessitat. Ella va ser una de les policies reconegudes durant l’acte de la Policia Municipal: “Quan treballem, ho fem per vocació i perquè ens agrada. El reconeixement fa il·lusió, però el que més m’esperona és que continuï el servei i es pugui ampliar per donar recursos i serveis a totes les persones”, assegura.
Isabel Gay, agent jubilada del Servei d’Atenció a la Víctima / VICTOR CASTILLO
Ha personificat l’empatia de qui escolta i la veu professional de qui aconsella. “Sento que he ajudat les persones”, reconeix amb un somriure. “I això és la medalla més important que m’he pogut penjar: el reconeixement propi d’ajudar una dona enfonsada que desconeix el món jurídic i policial”, sosté. Sent que ha obert els ulls a moltes persones: “Els hi feia veure que no eren les úniques, hi ha moltes dones en aquesta situació i això es pot canviar”, apunta.
Després del seu paper al servei, la Isabel ha marcat un abans i un després. I la Policia Municipal ha volgut reconèixer els seus anys de dedicació al SAV. “És destacable la seva total implicació, moltes vegades, assumint la responsabilitat de prendre decisions que correspondria a una personal d’una escala superior i fent-ho pel bon funcionament de la unitat”, sostenen des de la Policia Municipal.
