[Per Josep Gisbert, periodista]
Realment, Catalunya té uns representants polítics que no se’ls mereix. Perquè, encara suposant que el nivell intel·lectual i humà de la societat catalana en general fos excepcionalment baix –que no ho és en absolut–, no pot ser que siguin els pitjors de cada casa els únics que es dediquin a la cosa pública i que siguin justament aquests els que tenen a les seves mans les regnes del país. Del 2017 ençà han donat proves sobrades de la seva ineptitud i incompetència, però l’última atzagaiada supera tots els límits imaginables.
Que el Parlament s’hagi atrevit a plantar cara a Israel i condemnar-lo pel “crim d’apartheid” que proclama que dispensa als palestins és una barrabassada de les grosses. Bàsicament perquè, per molt que digui segons qui, és mentida. I també perquè fins ara cap altra institució d’enlloc del món no havia tingut la gosadia de fer res semblant. Deu ser allò de l’atreviment de l’ignorant. Perquè costa de trobar cap raonament racional que justifiqui que la cambra dipositària de la sobirania del poble de Catalunya hagi pogut donar el vistiplau a una resolució presentada per ERC, la CUP i En comú Podem que, amb el suport del PSC, “reconeix públicament que el sistema que aplica Israel als territoris ocupats és contrari al dret internacional i, d’acord amb la definició continguda a l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional, es pot considerar un crim d’apartheid”. I, per si no n’hi havia prou, insta el Govern de la Generalitat a “utilitzar les eines polítiques i diplomàtiques possibles” per evitar que això continuï passant i a demanar al Govern espanyol que “no doni suport ni presti ajuda ni assistència susceptible de contribuir a mantenir aquesta situació”.
És cert que històricament les resolucions que ha aprovat el Parlament no han passat de declaracions de bones intencions i s’han convertit, a la pràctica, en paper mullat i que últimament, a més, tot el que surt d’aquest mateix Parlament no serveix de res i és, si de cas, motiu de reprovació per bona part de la població. Però, tot i no servint de res, actuacions aparentment irrellevants i inofensives d’aquesta mena poden tenir conseqüències molt negatives i fer molt de mal, en aquest cas, a les relacions entre Catalunya i Israel, que tradicionalment han sigut prou bones. L’ambaixadora d’Israel a Espanya, Rodica Radian-Gordon, va “condemnar enèrgicament la vergonyosa resolució” del Parlament, “fruit de l’obsessió antiisraeliana dels qui l’han promogut i aprovat”, i es reserva el dret de requerir explicacions en l’àmbit institucional que calgui. Dit d’una altra manera, el mal ja està fet i ara costarà Déu i ajuda reconduir-ho.
Tan soques són els representants d’ERC i la CUP que no saben que Israel va ser dels pocs que va picar l’ullet a Catalunya després de l’1-O i no va acceptar la pressió de l’Estat espanyol perquè condemnés el procés independentista que hi havia en marxa en aquells moments, mentre els palestins corrien a fer costat a la sacrosanta unitat d’Espanya? O és que s’han vist atrapats en una maniobra del PSC i En Comú Podem –curiosament els socis del Govern espanyol– per fer-li fer al Parlament allò que no s’haurien atrevit a fer al Congrés dels Diputats per les greus repercussions diplomàtiques que hauria comportat, mentre que així la culpa se l’emporta exclusivament Catalunya? Si una hipòtesi és perversa, l’altra encara més, i totes dues, o la que sigui, deixen en evidència el nivell de la classe política del país.
El problema és que el nivell d’aquests polítics compromet la imatge del conjunt de Catalunya i els seus habitants, que, d’un temps ençà, fan l’efecte d’estar cada vegada més farts que els seus representants els representin menys que mai. Uns representants que, certament, no se’ls mereixen.
