[Per Carles Fité, periodista]
Vivim temps difícils. Tampoc és res nou a la història del Sabadell i, de fet, n’hem viscut de molt pitjors. Als 90, vam abandonar el futbol professional per baixar dues categories de cop, de Segona A a Tercera, directes. A principis dels 2000, posàvem guardioles per demanar diners a les portes de l’estadi per poder pagar la plantilla. I no era la primera vegada que passava. Per tant, res que no hàgim viscut ja.
Però centrem-nos en el moment actual i en el missatge que va enviar aquesta setmana, una mica surrealista, el president del club. Esteve Calzada va presentar un pla d’acció molt interessant per als propers cinc anys. Un projecte ambiciós però que es converteix en paper mullat si no hi ha cap inversió que hi posi una milionada. Els hem d’entendre. Els inversors són això, inversors. Posen diners per recuperar-ne beneficis. Per tant, és normal que si no acaben de guanyar-hi el que tenien pensat, deixin de posar-ne. Almenys, i aquesta és una gran, gran, gran notícia, ho fan amb un club pràcticament sanejat, ben posicionat i amb una estructura molt fiable. No abandonen el vaixell deixant un munt de deutes i tot empantanegat, com altres vegades a la nostra història o de molts casos d’altres clubs.
És a dir, els inversors van fer un espot publicitari en forma de roda de premsa per veure si algú pica l’ham i vol abocar diners al club. Ep, i no és un mal negoci per a qui vulgui apostar al món del futbol. El Sabadell és un club atractiu, ben posicionat i sanejat. Però als aficionats de tota la vida aquests anuncis més que animar-nos ens espanten. Ja vam tenir un japonès fa uns anys fent promeses de pujar a Primera i vam acabar gairebé arruïnats. A nosaltres no ens cal somiar amb la màxima categoria o comparar-nos amb el Girona (que té el City al darrere i és capital de província). Nosaltres volem seguir el nostre equip i si guanyem, millor. Ja ho cantem a les graderies: “A Primera Sabadell, a Segona Sabadell, a Tercera Sabadell, fins a la mort Sabadell”.
De fet, hi ha una cosa que em desespera cada vegada que escolto aquests discursos de diners i més diners. Frases com que per pujar es necessita una plantilla de tres o quatre milions i aquestes coses. I l’exemple el tenim aquesta mateixa temporada: hem sigut un dels clubs més rics de la categoria, amb el pressupost més alt, i ha sigut un autèntic desastre. Els jugadors que més cobraven estaven a la banqueta, per tant, no són els que ens han fet somiar en el play-off a la recta final de temporada. Afortunadament per a aquest esport, els diners no són sinònim d’èxit. Sinó la feina ben feta. El bon criteri.
Prou d’anar a buscar jugadors de qualsevol part d’Espanya, gent que només juga per diners. Apostem per gent de casa, gent de proximitat, que tinguin compromís i ganes. Joves que tinguin il·lusió. Els socis ja som conscients de la situació que vivim. Tenim un filial que s’ha passejat en el seu grup pujant a Primera Catalana, un juvenil que ha aconseguit la millor classificació de la seva història. I no podem aprofitar res d’això? No tenim cap entrenador de la casa que mereixi l’oportunitat? Tot ha de ser només per diners? Digueu-me romàntic, però aquest any hem après que amb diners no puges.
Sabem que no tenim diners, que toca fer un equip justet, lluitar per salvar-nos. Doncs aprofitem i apostem per gent jove, amb ganes de menjar-se el món i de donar-ho tot cada setmana. I amb un bon entrenador que hi cregui. L’altre pla, el de posar diners, ja hem vist que no funciona. Donem una oportunitat al pla B, no?
