[Per Ricard Mas, historiador de l’art]
És més corrent del que sembla: durant un llarg període de la meva vida vivia sol, però no me’n sentia pas, de sol.
Aleshores va arribar el dia que, tot i estar força bé sol, vaig decidir que una mica de companyia, de “nosaltres”, podia ser beneficiós. Ho recomana la Bíblia, és l’argument de gairebé totes les cançons i pel·lícules, i desgrava a Hisenda.
Vaig córrer cap al bany, em vaig mirar al mirall i vaig descobrir el que ja sabia: “Has creuat els cinquanta, tens una mica de sobrepès, has perdut més pèl que Samsó al palau de Dalila, i ets un pobrissó autònom que es dedica a la cul-tu-ra”.
Si quan era jove, prim i una promesa cultural ja tenia problemes de socialització –m’embalava i em creia Groucho Marx davant Margaret Dumond–, ara la cosa és molt, molt pitjor.
Total, que vaig optar per la via fàcil; demanar-li a un amic que em fes quatre fotos interessants, descarregar-me Tinder, i vendre’m amb més gràcia que el gitano “mig amic” venia trajos a algun guàrdia civil (que cantava Peret).
Tinder és un perill públic. Esculls gent entre tal i qual edat que visqui en un radi de X quilòmetres i apa, dit a la dreta si t’agrada, dit a l’esquerra si no. Si la persona en qüestió t’ha escollit i tu a ella, feu un match i podeu parlar. I després de parlar, quedar, o no, etc.
Aquesta facilitat enganxa més que el Candy Crush perquè, navegant en un mar de rostres, vols ser el desitjat, l’escollit… En el fons, tots volem ser estimats i menjar dolç, és així de senzill. Tinder et promet estimació infinita, i la Coca-Cola, sucre.
L’objectiu d’un obrellaunes és obrir llaunes. L’objectiu de Tinder és… que empris Tinder i els acabis farcint de dades, el veritable or que mou el món. Emparellar gent és un efecte secundari, gairebé irrellevant.
He aconseguit cites amb Tinder? I tant. Cites reals amb persones reals. Però aquest article no va de la meva vida sentimental. Va del que he vist a Tinder, en les dones d’aproximadament la meva edat que viuen geogràficament a prop, i del que m’ha sorprès.
Per exemple, mitja Catalunya està penjada d’un cim amb un arnès com si fos un fuet de Casa Tarradellas, o pedalant incansable embotida en un niló llampant. Això és Catalunya o l’illa de Wonder Woman? Els dos tòpics més emprats són “nit de manteta i Netflix” i “passejada i cerveseta”. Pel que fa a l’idioma, només un de cada cinquanta perfils està redactat en català.
Però el que més em sorprèn són dues queixes pràcticament omnipresents:
La primera, “no vull sexe”. O ONS –One Night Stand–, quedar exclusivament per a cardar. Deu ser que força homes deuen intentar passar directament “al tema”, sense cerveseta ni Netflix. Quina mandra!
La segona, “si fem match, digues alguna cosa, carallot!”. Sí, la majoria de dones són ignorades en fer match. Tractem amb persones a través d’un programari, però acabem tractant la gent com si fos programari.
M’entren ganes de fer-me un perfil fals, i d’experimentar, de veure amb què es troben les dones de la meva edat a Tinder. És un exercici d’empatia, però èticament dubtós.
Ens queixem els homes del mateix? Potencia Tinder determinades impunitats?
Del que no hi ha dubte és que, fem el que fem, continuem cedint la nostra privacitat a poders desconeguts. Orwell descrivia a 1984 un món desproveït de privacitat, governat pel Big Brother. Gairebé l’encerta… l’amo es diu Big Data.
