[Per Manel Larrosa, arquitecte urbanista]
Una batalleta antiga fou desenvolupar el Pla Comarcal del 1978 pel primer ajuntament democràtic. Pel seu moment, era un pla nou i modern que requeria molta més planificació de detall: des de desenes d’illes que no tenien paràmetres definits, al pla del Centre, el de les Tres Creus… tots aquests àmbits demanaven plans específics. També hi havia afeccions viàries enormes que es volien eliminar i, per altra banda, hi havia la reivindicació del Parc Catalunya, o la voluntat de millores a ronda Zamenhof, la Plaça d’Espanya, el Taulí… o calia transformar vells vapors, per exemple per poder fer alguna escola pública cèntrica. Aquest context portava a fer molt urbanisme de dibuix (planificació), en paral·lel a gestió de sòl, com quan s’aprovaven expropiacions de verd i equipaments.
Aquest activisme era obligat i alhora volgut. Des del punt de vista actual es veuria excessiu, però sense ell no haurà existit després l’Eix Macià, ni la transformació del Ripoll, ni Can Roqueta, ni l’habitatge públic a Pl. Espanya… i també fou un camí de prova i error. Per exemple, algun tram de carrer desafectat, anys després, va tornar a les primeres opcions. I encara avui, passades dècades, un espai com Tres Creus és objecte de les llicències d’obres finals. L’urbanisme és lent, com sabem, i per aquest motiu només amb un ampli front de feina s’aconsegueixen rendiments, en els quals el gota a gota es pugui percebre com pluja fina.
I així, una actitud més planera, més de sentit comú, més realista, que desenvolupi planejament urbanístic només segons demandes clares, portarà segur a una autèntica paràlisi de ciutat, a un conformisme justificat per les dificultats, però gens productiu. El mercat privat és sempre àgil. Per exemple, com quan es començava a dibuixar el Parc Catalunya i els promotors dels solars del perímetre ja construïen amb la seva perspectiva, com si ja hi fos. Certament, el sector públic no és capaç d’aquesta agilitat però, per contra, la seva força de prefigurar és enorme. Els poders públics no podran ser mai àgils com l’economia privada, però en balança i equilibri poden i han de prefigurar futur. I aquesta feina d’anticipació s’assoleix, curiosament, dibuixant. I dibuixant molt, desbrossant el futur i obrint les capacitats de la màquina ciutat, i es pot fer molt més enllà del que els privats poden imaginar. Aquest és l’enorme poder que permet que les ciutats facin salts i és allò que els explica. A fi de comptes, el territori és el principal capital públic, el que aporta sentit a cada propietat privada. Llavors, doncs, quin seria l’activisme que avui caldria practicar?, quina mirada a vint, o quaranta anys de futur, és possible entreveure i és desitjable fer?
Aquesta contindria peces clares i espais que tothom ja avui reconeix. Per exemple, resoldre algunes errònies delimitacions industrials del Ripoll que manquen d’endreça, algunes d’elles tan cèntriques com a l’Horta Vella. També ampliar el Taulí, per a reproduir l’estratègia de Can Ruti a Badalona: per poder créixer de polaritat sanitària en base a l’oferta i capacitat de sòl (espais de la caserna, aparcament i escola sota la Torre de l’Aigua i altres). Sabem també que cal generar solars des d’espais desaprofitats i aprofitar-los per a habitatge social, no sempre de gestió pública, perquè podria ser social (a la campanya Sabadell5000 vam comptar fàcilment més d’un milers de possibles habitatges). A la llista hi constaria refer el polígon del Sud-Oest, en els termes d’eixample 22@ de Barcelona, segons el treball i suggeriment fer pel Gremi de Fabricants. Com també podríem refer els límits del Parc Catalunya i actualitzar-lo en valor. I caldria integrar la cornisa Est del Ripoll, des del Cementiri a Can Roqueta, perquè a la banda de ciutat passa de tot i quasi res a l’altra marge.
Dibuixar i dibuixar seria l’avantguarda de la batalla, però el resultat dependria de la consolidació dels plans i projectes i no només de la feina d’apertura de nou camp. Per aquest motiu, eines com Vimusa o l’IDES (Institut de Desenvolupament Estratègic de Sabadell) van ser fonamentals en operacions com Parc Catalunya, Ripoll, Centre, Taulí, Pl. Espanya, o Can Roqueta. Però, si bé Vimusa ha sobreviscut en el camp de l’habitatge, l’eina urbanística especifica, l’IDES, fou dissolta… ja fa 22 anys! a l’inici de l’alcaldia Bustos.
En síntesi i conclusió, cal un fort activisme que obri nous horitzons i cal la solidesa d’organitzar la seva gestió i consecució. La clau de l’activisme és que demana activisme per encendre’l i el de la consecució és fruit d’una virtut reflexiva. O sigui, cal integrar algunes contradiccions per avançar: compartir esperit de tempteig i somni i després construir fonaments; ser visionari i alhora concret, tot simultàniament. Sembla ser que la feina demana equip i repartir papers diversos, però una alcaldia ha de saber dirigir aquest caos de batalla. Bé, aquesta seria la recepta, si és que Farrés, o els seu opositors, volen emular Farrés, o sigui, si es pretén que la ciutat faci un salt.
