Rosa Mística és el primer llibre registrat en català que va passar la censura i va aconseguir permís del govern franquista per a ser publicat, l’any 1942, després de la Guerra Civil. Aquest agost l’esdeveniment fa el 80è aniversari. És obra de Camil Geis i va ser imprès a la mítica impremta Sallent de Sabadell.
Una edició del llibre en qüestió: “Rosa Mística” de Camil Geis, publicat l’any 1942 / DS
“Ho tenia tot a favor”
Així ho indica Ricard Mas, historiador de l’art, que assegura que era una “publicació amb poca circulació”. Un seguit de factors que giraven entorn del llibre van convertir-lo en una publicació “poc sospitosa”. Primerament, indica Mas, el títol del llibre era el mateix en català que en castellà; a més “era de poesia i fet per un capellà: molt poca gent el llegiria”, conclou. Camil Geis, que també era organista a Sant Fèlix, va enviar tres còpies del text a la censura de Madrid, que 20 dies més tard li va acceptar amb l’única condició de no especificar que aquell llibre havia passat per la xarxa de la censura espanyola.
“A la delegació de premsa de Barcelona i al bisbat barceloní van quedar atònits quan van veure que realment la publicació tenia el permís de Madrid”, subratlla l’historiador. Hi havia una “norma no escrita que prohibia publicar en català”, però amb el permís de l’estat ambdues entitats no tenien altra alternativa que atorgar-li a Geis el nihil obstat, l’aprovació per a ser publicat.
Publicacions encobertes
De fet, ja s’havien fet algunes publicacions abans que Rosa Mística de forma encoberta. “N’hi ha que feien trampa i publicaven recordatoris de comunió de més de 50 pàgines, el mínim per considerar-se llibre”. D’altres, afegeix l’historiador, posaven peus d’impremta falsos, d’Argentina o de França; o directament s’inventaven l’any de publicació.
Impremta Sallent
No només Camil Geis va publicar textos, com Rosa Mística, de la mà dels Sallent. També grans veus del panorama literari de l’època com Josep Carner, Pere Quart, Armand Obiols o Francesc Trabal ho van fer. El bo i millor del noucentisme de la Colla de Sabadell havia passat per aquesta impremta, que era una de les màximes referències a tot Catalunya. Així ho indica Ricard Mas, que va ser comissari de l’exposició de la Impremta Sallent al Museu d’Art.
“La Impremta Sallent no era una impremta qualsevol, era La Impremta”
Aquesta impremta tenia un clar compromís amb la llengua catalana. “El responsable no volia baixar del burro. Firmava com a Joan Sallent, i quan es tractava d’un document de l’Ajuntament o d’una editorial feixista, senzillament hi posava ‘J. Sallent’, però mai ‘Juan Sallent’” conclou Ricard Mas.
La impremta Sallent, en una imatge de 1925
