[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Ja fa força setmanes, ja des d’abans de l’inici de l’estiu meteorològic, d’un incessant bombardeig de notícies sobre l’estiu, la calor, les vacances. Tots els mitjans de comunicació situen en primer pla la recuperació turística, les onades de calor o l’incendi encara no controlat. Fa la impressió que ens hem llançat a carreteres, trens i avions com si s’hagués d’acabar el món. Es tracta d‘escapar de les reiterades onades de calor i d’oblidar-nos, almenys durant uns dies o setmanes, de tot allò que ens ha angoixat en els darrers mesos: la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, l’augment dels preus, les picabaralles polítiques…
És cert que l’ésser humà necessita desconnectar, que no pot suportar un estat de tensió permanent. Però tampoc podem caure en una mena d’amnèsia passatgera i deixar de banda tot el que ha passat i continua passant en el nostre entorn. Per molt que necessitem recuperar certa normalitat -moltes de les situacions econòmiques, socials i polítiques les projectem el 2019, a l’estadi pre-Covid- no deixa de ser sorprenent que passin a un segon o tercer pla, o fins i tot desapareguin dels informatius, l’allau de notícies que han obert noticiaris i omplert les primeres pàgines de la pràctica totalitat de mitjans.
Sembla força evident que la pandèmia que ens ha tingut tancats, preocupats i angoixats des de començaments de 2020, s’ha dil·luït o “gripalitzat” com ja havien augurat alguns experts. Malgrat que en el nostre entorn personal continuem tenint notícia de casos positius de contagi de Covid-19, malgrat que quan ens sentim una mica constipats encara pensem a fer-nos un test d’antígens, la realitat és que les novetats sobre aquests fets, l’apunt sobre una possible “setena onada”, l’estat de la qüestió sobre la malaltia, ha caigut en un lloc irrellevant en tots els mitjans. Totes les festes, festivals d’estiu (cada cop més nombrosos, per cert) i trobades diverses, han estat noticiades com a fets rellevants i recuperats per referència a l’any 2019. És cert que l’estiu de 2020 va ser estrany, molt estrany. Però l’estiu de 2021, amb la campanya de vacunació ja molt engegada, no es pot considerar perdut. Va ser un estiu amb algunes restriccions però amb força normalitat. Però aquest estiu de 2022 apareix com un renaixement, i tot es compara amb la situació prepandèmica, oblidant que el virus encara està molt present i que no podem abaixar la guàrdia del tot. De fet, la quarta dosi de vacuna que ens oferiran segurament a la tardor en serà un bon recordatori.
Més greu sembla que hagim difuminat la guerra que Putin va començar fa quasi sis mesos a Ucraïna, i que ens afecta directament o indirecta a tota la resta del món. Si no fos pels efectes inflacionaris que està produint, potser ja l’hauríem oblidat del tot i la veuríem com un fet llunyà. Però el cert és que cada dia moren persones a diversos llocs d’Ucraïna, que l’amenaça de Putin continua ben viva i es fa present en l’economia mundial. Ens ho recorden les novetats sobre les retallades de subministrament de gas i petroli, però també el moviment de vaixells amb collites ucraïneses que haurien d’arribar al seu destí. En el primer món ens preocupen possibles restriccions en la despesa energètica. I quan els governs han de fer els deures per tal d’estalviar electricitat, gas o petroli, ens queixem o busquem excuses per mirar d’esquivar les restriccions. És una reacció de rics. Però en molts llocs del tercer món, la principal preocupació és l’arribada del gra ucraïnès, sense el qual estan abocats a patir desabastiment i fam. És la realitat dels països pobres.
Enfoquem el que ens queda d’estiu, i la més que complicada tardor i hivern propers, amb l’esperança de poder superar situacions i conflictes que encara estan ben vius. Però no tinguem una actitud amnèsica d’una realitat encara ben present, per molt que la platja, la muntanya i la retrobada amb família o amics ens hi convidi. Ni la pandèmia, ni la guerra, ni els efectes del canvi climàtic s’han superat, més aviat el contrari.
