El 26 d’octubre del 2021 quedarà gravat en la memòria del Fulgencio Cánovas. Com acostumava a fer uns tres dies per setmana des de fa gairebé tres dècades, va sortir amb la bicicleta. Circulava per la carretera entre Sant Llorenç i Monistrol quan, en l’última corba, coneguda com la ‘V’, es va trobar una furgoneta de cara. “Havia de prendre una decisió: o xocava, i pensava que moria, o l’esquivava com podia”. Per evitar l’impacte amb el vehicle, va topar amb la tanca, saltant-la per sobre. “Vaig caure amb tot el pes sobre el costat esquerre”, recorda.
“Veig molta violència i odi a la carretera; han estat a punt de matar-me”, explica 10 mesos després
El conductor de la furgoneta no va baixar a atendre’l. “Vaig veure com frenava i com mirava pel retrovisor. Després va accelerar i va marxar”, rememora. Ell anava sol. Pocs instants després de l’accident, van aparèixer dos ciclistes que el van socórrer. Allà, l’espera va ser molt llarga, al voltant d’una hora fins que va arribar l’ambulància. El van traslladar a l’hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. Estava sagnant, amb ferides a la cara. Però el més greu era l’hemorràgia interna, fruit de diverses contusions. El diagnòstic, fractura acetabular i fractura de la branca isquiopúbica inferior i superior, a més de l’espondilòlisi bilateral.
El procés de recuperació
La recuperació, admet, està sent molt dura. A més, comporta seqüeles que no són físiques. “Quan més t’espantes és al cap d’unes hores, quan et diuen i t’adones que la teva vida havia estat en risc”. L’endemà de l’accident, el sabadellenc va ser traslladat a l’hospital Taulí, on es va estar 21 dies seguint un tractament conservador, sense entrar a quiròfan. “Coneixia tots els calmants”, relata rient. “Encara tinc dolors residuals”, exposa. Fa un mes que camina sense crosses. “En un accident així, no experimentes una recuperació lineal. Tens pujades i baixades, però, quan ho mires amb perspectiva, veus que evoluciones”. La bicicleta, paradoxalment, va ser clau en la rehabilitació. “És curiós perquè amb la bicicleta m’he fet molt mal, però alhora amb ella he anat millorant, perquè m’ha servit en el procés de recuperació”.
La por a la carretera
Passats els mesos, va decidir tornar a pedalar sobre l’asfalt. “La primera vegada tenia molta por, sobretot si circulava per carretera”. Per sentir-se més segur, transita per llocs on no hi ha tants vehicles. “Vas sempre alerta. Han estat a punt de matar-me”, relata. Segons li diuen, pateix una espècie d’estrès posttraumàtic. El Fulgencio mai havia pensat que podia patir un accident tan greu. Però després de l’episodi, manté una relació diferent amb la bici. “Et poden matar, et poden deixar incapacitat per a la resta de la teva vida. Anar amb bici no m’espanta, però tot el que rodeja la carretera, sí”, confessa. Els seus amics li diuen que surti amb ells, tot i que assegura que no es veu preparat. “Quan t’assabentes d’algun ciclista que han matat a la carretera, és inevitable pensar que moltes vegades has passat per allà. Parles amb companys i és un pensament comú: quan surts a la carretera, saps que en qualsevol moment pots presenciar una situació desagradable amb algun conductor. I cada dia va a més”, remarca.
L’actitud dels conductors
Els conflictes amb conductors continuen succeint-se. “En una de les sortides recents, després de l’accident, se’m va posar una furgoneta al darrere i el conductor premia l’accelerador, com si volgués posar-me pressa i en tensió. Si no puc anar més de pressa i no em pots avançar, què vols que faci?”, es qüestiona. Per culpa d’aquestes actituds, explica, els ciclistes es veuen obligats a deixar d’enfocar-se en l’asfalt i la carretera, més pendents de qui va al darrere. “És molt angoixant. Veient el que va passar aquest cap de setmana, encara agafes més por. És molt dur”, reconeix.
Una denúncia sense recorregut
“Cada vegada hi ha més ciclistes i és cert que no tots actuen de la millor manera a la carretera, però és incomprensible no tenir cap empatia amb algú que ha patit un accident”, apunta. A les xarxes, és habitual veure comentaris gravíssims: ‘un menys’, ha arribat a llegir. “Veig molta violència i odi a la carretera. Hi ha qui ho defineix com a violència viària, i està molt ben expressat”. El Fulgencio lamenta que “matar o ferir un ciclista a la carretera surt molt barat”.
Segons després de quedar estès a terra fa més de 10 mesos, només pensava en què aturessin el vehicle. “Li preguntaria què li he fet perquè menyspreï tant la meva vida”. Després de l’accident, va presentar una denúncia. El seu cas, però, ha quedat arxivat sense arribar a saber qui conduïa aquella furgoneta blanca. “De vegades sembla que la vida dels ciclistes no tingui cap valor”, sentencia.
