[Josep Gisbert, periodista]
Entre els molts efectes negatius que tindrà la guerra d’Ucraïna -tots perjudicials particularment per als ciutadans del vell continent- hi haurà, a més dels econòmics que ja s’estan patint, la restricció creixent dels drets fonamentals. Aquest és un fenomen que, abans del conflicte armat, ja s’havia començat a notar de manera preocupant a la major part de països del dit món occidental -el considerat més civilitzat de tots- i l’escalada bèl·lica no ha fet més que treure’l a la llum i accentuar-lo. La conseqüència serà la deriva autoritària de les democràcies consolidades que posarà en risc les llibertats individuals i col·lectives de tothom.
El món no n’ha anat mai sobrat precisament, de llibertats, però si hi va haver una època en què semblava que la democràcia li havia de guanyar clarament la partida a l’autoritarisme, d’un temps ençà és l’autoritarisme el que es va obrint camí dins mateix de la democràcia. Especialment paradigmàtic és el cas de la Unió Europea (UE), que entre les diverses accions militars i sancions econòmiques adoptades per castigar Rússia per la invasió d’Ucraïna hi va colar d’entrada, com qui no vol la cosa, la censura de mitjans de comunicació russos, que vulnera greument un dret fonamental com el de la llibertat d’expressió. I no tan sols això, sinó que el fet que l’element invocat pels dirigents de la UE per refer la malmesa unitat interna fos el de la seguretat com a bé superior a qualsevol altre -traduït en un augment desorbitat dels pressupostos de defensa i les partides per enviar armes a Volodímir Zelenski, quan, en canvi, falten recursos per cobrir les necessitats més peremptòries- fa pensar que, malauradament, les prohibicions de tota mena han vingut per quedar-se.
De fet, cada vegada és més fàcil veure com la restricció de drets i llibertats guanya terreny arreu, amb imatges de repressió de manifestacions i de tot tipus de protestes cada cop més acarnissada en règims no dictatorials, sinó democràtics, i en països no que estan en guerra, sinó que viuen perfectament en pau. I no cal anar gaire lluny per constatar-ho. A Catalunya es registren un bon grapat d’aquestes limitacions des que a partir del 2010, arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, el catalanisme va decidir emprendre la via de la independència. De llavors ençà, Espanya, amb Catalunya, ho ha vulnerat tot: la llibertat d’expressió, la llibertat de manifestació, la llibertat ideològica, el dret de sufragi, la llibertat d’acció política, el dret a la intimitat…, i un etcètera molt llarg. Només li falta prohibir la llibertat de pensament.
I el cas és que tot això ha passat amb la complicitat d’aquesta UE que, amb l’excusa de la guerra d’Ucraïna, ha aprofitat per apujar el llistó de les restriccions, amb l’esperança que agitant l’espantall del fantasma de Vladimir Putin -que ara resulta que és el responsable de tots els mals, inclosa la crisi energètica, com si l’escandalós augment de preus no fos d’abans del conflicte armat- tingui llicència per fer el que li sembli. I pugui, si li convé, estendre-les i generalitzar-les, les restriccions, en nom de combatre justament l’amenaça que Rússia representa, diuen, per a la seguretat d’Europa. Mentrestant, els Estats Units es freguen les mans, encantats que la política inconscient de la UE respecte de la conflagració bèl·lica li permeti vendre-li més gas, més petroli i més armament que mai.
El ciutadà té dret a queixar-se dels seus governants, a portar-los la contrària, a protestar contra les seves decisions, a cantar-los les quaranta, a escarnir-los, a burlar-se’n, i fins i tot a llançar-los una espardenya pel cap. També per discrepar del paper nefast que la UE ha decidit jugar en la guerra de Rússia contra Ucraïna. Això és la democràcia. Però si tot plegat és perseguit i reprimit, és quan la democràcia cau perillosament en l’autoritarisme. I quan s’arriba a aquest punt costa molt de fer marxa enrere.
