[Per Ricard Mas, historiador de l’art]
Vaig entrar a treballar a casa del meu mestre, Rafael Santos Torroella, el novembre del 1990. Aleshores, ell enviava un article setmanal de crítica d’art al suplement cultural del diari ABC, de Madrid: 32 línies escrites a màquina que recollia un motorista puntualment els migdies dels dimecres.
Per a aquesta feina, cobrava 30.000 pessetes, que si ho traduíssim a euros, serien exactament 180.
En aquell temps, i durant la meva etapa universitària, cada matí, just abans d’agafar el tren, comprava el diari. Normalment, la capçalera que aquell dia publiqués el suplement cultural.
Vaig publicar el meu primer article de crítica d’art –com els del meu mestre– el febrer del 1995. I, fins avui, n’he publicat més de dos mil…
Doncs bé, en aquests vint-i-set anys de frenètica activitat, no he arribat a cobrar mai els 180 euros inicials del meu mestre. I no soc pas l’únic.
En algun moment de la primera dècada del 2000, m’hi vaig acostar. Fins que un dia, un senyor del Punt Avui em va trucar i em va dir que em rebaixaven a la meitat la remuneració per article. Era el 2008, i poc després es van carregar tots els col·laboradors de tema cultural… en aquest i en molts d’altres diaris.
Acabo d’escriure un article per a una prestigiosa revista d’art que es publica en paper: no es tracta només de l’acte d’escriure, cal parlar amb els comissaris –en aquest cas, per WhatsApp i correu, perquè eren a Nova York–, demanar imatges, llegir tota la documentació, i fer-ho comprensible i interessant. Remuneració? Vint-i-cinc euros, menys el 15% d’IRPF.
Un professional de l’art té altres sortides, com els comissariats. Un dels darrers encàrrecs fou amb un museu vallesà. Hi havia molta tasca d’investigació al davant, uns vuit mesos de remenar papers, d’entrar a arxius i cases de desconeguts, gent gran enmig d’una pandèmia… Però sabia que tampoc podia exigir gaires diners. Finalment, vaig aventurar: “Vull cobrar (per un treball erudit durant vuit mesos full time) el mateix que cobra durant sis mesos la vostra recepcionista/telefonista, que treballa a mitja jornada. Em van dir que si estava boig. Total: tres-cents euros mensuals per sota del salari mínim interprofessional. Els autònoms ho aguantem tot, i paguem un percentatge d’impostos força més elevat que el dels futbolistes del Barça.
Aquestes línies no són per queixar-me: he acceptat la meva vocació. Són per aconsellar-vos, als que encara hi sou a temps, per si us voleu dedicar al món de la cultura: si voleu comissariar o escriure articles, heu de comptar amb un ofici fix que us resolgui les despeses bàsiques. Per exemple, feu-vos professors (de la Generalitat, res de la privada), gestors culturals, museòlegs; o opositeu, encara que sigui a telefonista/recepcionista. El món es divideix en dues categories: els que cobren el dia 1 i a sobre tenen paga doble i vacances pagades, i els que cobren quan poden, si és que cobren. També ajuda militar en algun partit que toqui poder.
Darrer consell: subscriviu-vos a diaris i revistes (paper o digital), i compreu i llegiu llibres. Sabeu que la majoria de llibres que vaig reunir sobre la impremta Sallent encara tenien les pàgines plegades? O sigui, ningú hi havia passat un obrecartes per llegir-los…
