PERE ALAVEDRA

Un país que no sap el que és el bé o el mal

[Per Pere Alavedra, enginyer industrial]

A finals del mes de juny, em varen demanar que reflexiones sobre la connexió de Sabadell amb la B-40, mirant de cercar una perspectiva desapassionada, allunyada del debat polític, vaig veure que això era una fita difícil, però possible.

Aprofitant aquests dies d’estiu, en la tranquil·litat de la vall de Camprodon, m’he permès contemplar la natura, i a la vegada revisar temes i lectures endarrerides, i abordar la tasca demanada.

Permeteu-me que faci un apartat per compartir amb tots vosaltres el meu agraïment a aquest grup magnífic de persones de la biblioteca dels Safareigs, sense les quals no serien possibles aquests articles, amb ell, a totes les persones que conformen la xarxa de biblioteques de la Diputació i de Can Roscada, de la xarxa de biblioteques de Catalunya, que em forneixen dels llibres que no tinc a casa meva.

Sense voler, quan reflexionava sobre l’enllaç de Sabadell amb la B-40 em varen sortir dos articles que ens ajudaran a centrar el tema: Un país que no sap el que és el bé o el mal i Viuran els nostres fill(e)s, els nostres nets/es millor que nosaltres?. Per després poder-nos aturar en el tema de la mobilitat, que he treballat en els dos articles finals.

Amb l’estiueig, els jubilats tenim la sort de poder reviure aquella vella tradició de casa nostra; que va poblar de segones residències, que avui s’han convertit en primeres, i que varen fer créixer molts pobles del nostre entorn. He reviscut vivències diverses, entre elles, un anterior article meu sobre la corrupció, i el comentari d’un responsable policial que deia: “El detingut no té principis ni moral”, m’ha recordat una conversa amb la vicerectora de comunitat universitària, i professora de Dret de la UIC, a principi de curs, quan n’era el rector, hauria de ser l’any 2012, em va dir: “Cada any els alumnes de primer de Dret venent amb més coneixements, però pitjor formats, no saben el que és el bé o el mal”. A la contra de La Vanguardia del passat 22 de juny, l’entrevistada deia: “Ja he après a ser només jo qui decideixi què he fet bé i què no”.

L’egoisme, juntament amb la moral de situació, i l’ètica a la demanda de cada persona, han arrelat en la societat. S’ha fet corrent el que deia Blaise Pascal a mitjan segle XVII: “Qui no viu com pensa, acaba pensant com viu”. Avui una gran part de la societat pensa com viu.

La persona sempre faci el que faci creu que fa el que és correcte. Un exemple el podem trobar a la conversa interceptada i que s’ha fet viral entre un soldat rus i la seva muller, en què “li donava permís per violar les dones ucraïneses, sempre que es protegís”. No és estrany que això es doni en una societat on fa més d’un segle que l’ètica imperant és el bé de l’Estat i, per tant, és l’Estat qui diu el que està bé o malament. El que és molt preocupant és que es doni en una societat com la nostra, sobre el paper, formada i educada en valors.

El segle XX ha estat un segle que no ha tingut pràcticament cap dècada sense la seva massacre, prova certa de l’existència del mal al món.

El Papa Pius XII va definir com a gran mal del segle XX la pèrdua de la noció de pecat, o el que és el mateix, la pèrdua del sentit del mal que una persona infligeix a un altre o a la societat.

Un mentor meu –figura avui oblidada pel jovent, era aquella persona que volies emular, que els seus consells i exemples t’ajudaven a millorar –, que havia estat el primer director de l’IESE, em deia a finals dels anys setanta: “Pere, recorda que a la vida hi ha lleis físiques, lleis econòmiques i lleis ètiques, totes elles es compleixen de forma inexorable, les físiques a l’instant, les econòmiques en una generació –als setanta es consideraven vint anys com una generació– i les ètiques en dues generacions”.

Avui, estan arribant a llocs de més o menys responsabilitat i poder persones que han estat educades en valors, però que no els han assimilat com a virtuts, havent viscut en una societat que fomenta la moral de situació i l’ètica a la demanda.

Per tant, creuen que tot el que desitgen, pensen i fan és el correcte, sense tenir en compte el mal que allò pot estar fent a les altres persones o a la societat.

Com hem vist recentment, i podem veure molt sovint, amb una doble vara de mesurar.

Comentaris
To Top