[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
En els règims o sistemes parlamentaris, com el que tenim a casa nostra, es defineix i es practica la divisió de poders a partir d’una col·laboració entre ells. Així, el Parlament elabora i aprova les lleis i impulsa i controla l’acció del Govern. El Govern executa les lleis i promou majoritàriament l’activitat legislativa. I el poder judicial abona o sanciona el compliment de les normes sorgides del Parlament (lleis) o del Govern (reglaments). Els tres poders, doncs, no actuen de manera separada i quasi estanca, com en els règims presidencials, sinó que des de la divisió de composició i funcions es mouen en un marc de col·laboració més o menys estreta segons el cas.
En aquest sistema, el poder judicial apareix com el més autònom. Integrat per jutjats i tribunals que exerceixen la potestat jurisdiccional, gaudeix d’un especial paper de garant de la legalitat sorgida dels altres dos poders, legislatiu i executiu. De fet, es tracta, en el cas de la Constitució espanyola (CE) del 1978, de l’únic poder que és anomenat com a tal: el títol VI de la CE està dedicat al Poder Judicial, mentre que el títol III es refereix a Les Corts Generals i el títol IV al Del Govern i de l’Administració. Però aquesta consideració no el fa diferent dels altres dos poders pel que fa a la seva relació amb la sobirania popular. La justícia emana del poble i s’administra pels jutges i magistrats. Si la sobirania popular resideix al Parlament, i el Govern n’és una emanació directa, el poder judicial tampoc no pot estar separat del mandat popular.
Aquests són alguns dels raonaments que van portar al model d’elecció de l’òrgan de govern del poder judicial, l’anomenat Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que preveu la Llei Orgànica del 1985. La Constitució assenyala que dels vint membres que componen aquest Consell, dotze han de ser jutges o magistrats, mentre que la resta poden ser advocats o juristes de reconeguda competència. Aquests vuit darrers han de ser elegits a proposta del Congrés i del Senat, però no s’indica en cap moment com i per qui han de ser proposats i elegits els dotze membres jutges o magistrats. La llei del 1985 va establir que tots ells serien elegits per les Corts Generals, deu pel Congrés i deu pel Senat, respectant evidentment la majoria de sis jutges o magistrats en cada cas. Modificacions posteriors de la llei del 1985 van establir que els jutges i magistrats elegits ho fossin a partir de propostes presentades o avalades pels mateixos jutges i magistrats, directament o a través de les seves associacions professionals. Cal remarcar que aquesta forma d’elecció dels membres del CGPJ va ser avalada, en el seu moment, pel Tribunal Constitucional a través d’una Sentència (STC 108/1986) que rebutjava el recurs que va presentar Alianza Popular, el precedent de l’actual PP.
El problema per a la renovació dels membres del Consell General del Poder Judicial, que arrosseguem des de fa quasi quatre anys, el trobem, doncs, en l’enrocament del Partit Popular, que és matemàticament imprescindible per aconseguir la majoria de tres cinquenes parts de cada cambra que sí que preveu tant la Constitució com la Llei Orgànica del 1985. El PP considera que cal canviar la fórmula d’elecció i quan ha tingut l’oportunitat de fer-ho, amb les seves diverses majories parlamentàries, no ha modificat la llei. Fins i tot l’intent de reforma que va impulsar Alberto Ruiz Gallardón, quan va ser ministre de Justícia amb Rajoy de president, va acabar costant-li el càrrec.
El Partit Popular (d’Aznar a Núñez Feijoo) considera que el poder judicial és patrimoni polític seu. Mai ha trobat l’oportunitat d’implementar el seu model d’elecció del Consell General estant en el govern, però complica o impedeix el compliment de la Constitució i la llei quan està a l’oposició. Es comporta com un veritable ocupa institucional, impedint el normal funcionament d’un poder judicial que no va sobrat de prestigi, a través de voler controlar directament o indirectament el seu òrgan de govern i, a partir d’aquí, la composició de jutjats i tribunals. Esperem que s’acabi imposant la raó constitucional.
