Joan Carles Doval (1953) va fundar el que és actualment el segell discogràfic més important de Catalunya l’any 1984, Picap. Abans, durant els 70, com a promotor d’actuacions, havia portat a Sabadell els artistes més importants del país: Lluís Llach, Sisa, Raimon, Pau Riba o Maria del Mar Bonet.
També va fer una incursió en política com a cap de llista de la coalició formada per ERC i el Front Nacional de Catalunya l’any 1979, però es va quedar a les portes de l’Ajuntament de Sabadell. Les primeres passes en el sector del món discogràfic, abans d’aventurar-se amb Picap, les va fer al departament de promoció de la desapareguda Edigsa. El juliol passat va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva contribució a la música catalana.
Quan es fundà Picap l’any 1984, la salut de la música catalana era tan ferma com ho és ara?
La música catalana vivia un moment de depressió total. El 1979 hi ha una crisi important del petroli i el vinil s’encareix, pugen els preus dels discos i comencen a sortir les emissores FM, que eren una alternativa important al so de pot que hi havia fins al moment. Abans, des dels anys 60, Barcelona era la gran capital del món discogràfic, però les grans companyies i els artistes van començar a marxar a Madrid i la ciutat va quedar feta un desert.
Per què hi havia aquesta diferència entre Barcelona i Madrid?
Madrid vivia el moment àlgid de la movida i políticament tenia referències… I Barcelona era tot el contrari, la música havia funcionat des de la inèrcia privada. El primer conseller de Cultura es dedicava a les pedres, en absolut li interessava la música. Hi va haver una gran depressió. El Gato Pérez va ser dels pocs que es va quedar aquí. Fins a finals dels 80, amb el ressorgiment del rock català, el sector no es recupera.
Per què Picap decideix apostar per la llengua catalana?
No és una decisió política, sinó de principis. La meva raó de ser en moltes coses és la llengua. Per mi és cabdal, és la columna vertebral del país. És l’horitzó quan creem Picap i quan en deixo la direcció general i nomeno un nou director. El primer manament és que hem de defensar la llengua i donar suport als artistes del país.
En quin moment va agafar embranzida el segell Picap?
Força aviat, abans del que podíem esperar. Vam començar amb una sabata i una espardenya, però fitxar l’Eugenio va ser important, a banda de comptar amb el Gato Pérez i els Programa i Rockson, un grup de rock de l’Empordà. També vam fitxar l’Hèctor Vila i vam tenir un primer èxit important. Tot plegat va ser la base de tot el que vindria després.
Amb quins artistes se sent més orgullós d’haver pogut treballar?
Em sento orgullós de molts artistes, però hi ha un grup que per a mi és molt entranyable i sempre el tinc present, perquè és un dels més importants de Picap. És Sangtraït, amb qui hem viscut una història de lleialtats. En vaig ser el mànager durant tota la carrera i ens uneix una amistat que encara perdura. Però estic infinitament content de molts altres, com Raimon o Orquestra Maravella, a més dels ja citats Eugenio, Hèctor Vila o el Gato Pérez, que és un personatge increïble, un gran intel·lectual amb qui podies parlar de tot.
El catàleg de Picap conté 35.000 cançons de centenars d’artistes i grups. Com ha pogut créixer tant?
Hi ha la part de producció i també les incorporacions. Vam comprar els catàlegs d’Edigsa i PDI l’any 2007. El 1994 havíem incorporat el segell Als 4 vents. Eren incorporacions que calia fer.
/ VÍCTOR CASTILLO
Fins i tot, vau obrir una línia de música llatina.
Va ser una cosa curiosa. Un bon amic de Sabadell que havia viatjat molt a Cuba, el periodista Xavi Rosell, em parlava del potencial del país i em picava la curiositat. Hi vaig acabar anant convidat pel seu Govern i vaig escoltar-hi molts concerts. Així va néixer una companyia nova de la qual teníem el 50%, Màgic Músic. Instal·lats allà, vam fitxar artistes cubans, com Lucrecia. Em vaig enamorar de l’illa i de la seva cultura i la música. Vam acabar venent les accions del segell, però una part es va incorporar a Picap i vam continuar treballant amb la música cubana. De fet, vam firmar un acord amb els segells del país perquè tota la música que arribés de Cuba a Europa es distribuís des de Picap. Després, també vam incorporar música xilena.
Quines són les noves apostes de Picap?
Apostem per tot allò que ensumem que el públic pot demanar. Anys enrere, amb el pop rock català, dos dels quatre grans grups eren a Picap. Ara funcionen les músiques urbanes i en produïm i en promocionem. Hem creat el segell Delirics, una referència que compta amb els sabadellencs 31 FAM i els Flashy Ice Cream. A més, hem fitxat l’Scorpio d’Eufòria, una artista molt completa que compon, canta i es mou molt bé.
Com us vau adaptar a l’eclosió de les noves plataformes, com Spotify o Youtube?
Qualsevol canvi aporta perjudicis i avantatges i necessita adaptació. I ho vam fer ràpidament, perquè calia ser-hi. L’streaming va frenar la pirateria, mentre els jutges navegaven amb la llei de propietat intel·lectual, sense saber com interpretar-la. I hi havia també la duplicació de CD’s i que la gent havia perdut l’hàbit de comprar, era un drama. La nostra batalla, però, és com es reparteixen els diners que genera l’streaming. Això cal negociar-ho, perquè està pendent.
L’any 1977 vas muntar un Canet Rock sabadellenc a les pistes d’atletisme, el Primer Sabadell a Tota Música. Com va anar?
Aleshores treballava a Ràdio Sabadell i amb el meu company d’emissora Jaume Salanova vam crear el segell Xerrameca i vam organitzar el festival. Era més potent que el Canet Rock, hi havia tota la flor i la nata del país: Sisa, Pau Riba, la Companyia Elèctrica Dharma, Rocky Muntanyola… Però vam morir d’èxit. Va ser un desastre a nivell de seguretat. Se’ns va escapar de les mans per joventut i per ideologia. Ens vam negar que la Policia Nacional s’encarregués de la seguretat i vam agafar gent de Comissions Obreres. Va ser un desastre, cobraven perquè la gent saltés la tanca de seguretat…
La cantautora sabadellenca Teresa Rebull va marcar la seva carrera.
Va ser molt important. En vaig ser el seu mànager i em va presentar el Claudi Martí, que era director general d’Edigsa, on vaig formar part del departament artístic i de promoció, abans de fundar Picap. Amb Teresa Rebull, de seguida que ens vam conèixer ens vam fer amics. Tenia una vida espectacular, era una artista magnífica que va estar exiliada dues vegades, perseguida pels estalinistes i pels franquistes. L’admirava molt.
Segur que el món dels artistes ha deixat un bon reguitzell d’anècdotes curioses. Se li acut alguna?
Aquestes coses em passen pel cap fent una cervesa. Tots els artistes tenen moltes manies i n’hem viscut de molt divertides. Per exemple, la Teresa Rebull es prenia un rovell d’ou per tenir la veu clara abans d’actuar. Recordo un recital a l’Auditori de Caixa Sabadell: es tanquen els llums, enfoquen la cortina de l’escenari i li cau el rovell per sota de la cortina. Es va posar a riure desesperadament! O, per exemple, recordo l’Ovidi Montllor demanant dos conyacs abans d’actuar a la Faràndula. I tots dos eren per ell, se’ls va fotre i directe cap a l’escenari.
En la resposta a la felicitació per la Creu de Sant Jordi va carregar contra l’alcaldessa i la regidoria de cultura. Ets molt crític amb el govern municipal.
Des de l’època de Bustos, i actualment la seva deixebla, que el partit dels socialistes de Sabadell són populistes. Es dediquen a fer populisme pels barris. I ara, a què treu cap la piscina d’onades? Necessitem aquestes polítiques? És aquest el nivell? Em fa angúnia el govern que tenim, és de mediocres. Les obres, la regidoria de cultura… Fa pena.
