[Pere Alavedra, enginyer industrial]
Des de fa anys hi ha un corrent d’opinió que diu que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres, aquesta afirmació comporta una fal·làcia, perquè parla dels nostres fills i nosaltres, quan hauria de dir, si volem ser precisos: els meus fills viuran millor que jo?
Quan diem nosaltres, ens referim a una generació, que pot ser en l’àmbit mundial. Però quan dic jo, em refereixo a una singularitat. Si parlem de singularitats, dependrà de la situació de cada país, de cada ciutat, i de cada persona amb particular. Si parlem d’una generació segur que viuran millor que la nostra. En el món, cada vegada es viu millor.
Hi ha una classificació que m’agrada molt (vegeu gràfic 1) perquè és intemporal, ja que relaciona el percentatge de població amb el salari mínim, hi ha una constant en la població que guanya entre una i dues vegades el salari mínim; la qual oscil·la entre el 45% i el 50%, que no ha canviat amb els anys. El que sí que ha canviat, i molt, és la relació entre home i dona, i avui és molt més paritària. Tot i que hi ha moltes més dones amb jornada parcial.
Tant Espanya com Catalunya han canviat molt en els darrers cinquanta anys, hem passat d’una cort d’estudiants universitaris que representava el 10%, i una FP que amb prou feines arribava al 5%, avui els universitaris són el 40%, i l’FP un 20%.
Per tant, la competència entre la joventut amb formació superior és molt més aferrissada avui que no era fa cinquanta anys, si a això se li afegeix, com vam veure en un article anterior, que Espanya durant les dues primeres dècades del segle XXI ha sofert un fort estancament a la seva economia, i s’ha practicat una política en què les bones intencions, amb les males idees, han portat el país a un fort atzucac, no és d’estranyar que els fills d’aquelles generacions benestants hagin de lluitar, i molt, per arribar al top 15 de la societat, quan als seus pares els era donat per raó dels estudis.
Un segon fenomen ha estat un cert criteri de dir que el jovent havia d’estudiar allò que li agradava, a la vegada que no se’ls formava en la cultura de l’esforç, fet que ha donat lloc que un gran nombre de persones hagin fet uns estudis sense sortides professionals. Segons l’Economista, el 40% dels joves espanyols, menors de trenta-cinc anys, no treballen en allò que van estudiar.
Ho diu la mateixa Generalitat: “La situació actual de relació entre la formació i la demanda del mercat laboral no s’ajusta, existint una sobrequalificació dels treballadors que els porta a fer feines de menor nivell formatiu, sense que això impliqui que tinguin la qualificació necessària per a la seva realització. És ben cert que hi ha obert un debat sobre si el problema rau en la sobrequalificació o en la no adaptació del mercat laboral a la realitat de treballadors existent”.
Com es pot veure, la capacitat extractiva i l’heura de la burocràcia, amb el sentiment que tot ho fan bé, dona com a resultat que ha de ser el mercat laboral qui ha d’adaptar-se al que els buròcrates han definit com l’adient per al país i no al revés.
I aquí entrem en el tercer punt, els incentius per incrementar l’activitat econòmica. És a dir, per a la creació de noves empreses i la seva consolidació. Els que el sistema espanyol ofereix són minsos, per tant, no dona oportunitats a la joventut de forma generalitzada, sols a uns pocs, ben formats i millor informats, molt sovint procedents dels sectors benestants de la societat, que podran viure igual o millor que els seus pares, a casa nostra.
Us deixo amb un gràfic (vegeu gràfic 2) on podeu veure l’evolució dels sous i les pensions mitjanes d’Espanya, el que diu molt de l’evolució de la qualitat de vida del jovent vers els seus pares. Un gràfic que dona molt per pensar.
Comparteixo la diagnosi de J.M. Carrera, T. Mira i M. Larrosa, que a través de l’urbanisme es pot transformar Sabadell. Entenent per urbanisme la ciència que serveix per generar un entorn urbà pròsper, al servei del benestar i la qualitat de vida dels ciutadans.
Però a l’urbanisme no n’hi ha prou amb les grans idees, s’ha de ser molt curós amb la lletra petita.
Així, la lletra petita del Pla General de l’any 1978, que pràcticament no s’ha canviat al llarg de les seves successives revisions, va ofegar el desenvolupament industrial, per tant, econòmic de Sabadell.
Que les noves generacions de sabadellencs visquin millor que nosaltres és el nostre repte, fer-ho possible depèn de nosaltres. S’haurà de treballar molt de valent, i en la bona direcció, si es vol assolir.
Ànims i bona feina!
