[Per Josep Mercadé, periodista]
El poble català s’ha significat al llarg de la història per la seva capacitat de resistència malgrat la seva diversitat ideològica. Aquesta capacitat ha fet que, malgrat tot, la llengua continuï sent un factor determinant i diferenciador que marca una identitat inqüestionable. A les portes del cinquè aniversari de l’1-O i del 12-O, la llengua torna al primer pla per part d’aquells que la volen fer servir com a element de confrontació.
Avui comença un debat de política general al Parlament de Catalunya precedit per les males cares entre els socis de govern. Una situació que podria acabar amb el trencament entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. Un dels temes que sortirà segur en aquest debat és el de la sentència, el recurs i tots els embolics que està portant això del 25% de castellà a l’ensenyament. M’atreveixo a pronosticar que la resposta del govern i dels partits sobiranistes serà tan estrident com la reivindicació que fan els que reclamen més castellà a les aules.
La conseqüència és que novament el mateix govern farà d’altaveu d’aquelles forces minoritàries a Catalunya que exigeixen el 25% de castellà a l’escola i, si poguessin, aplicarien un percentatge encara més alt. Sense voler-ho, el que s’està transmetent a l’opinió pública és una situació de conflicte lingüístic totalment allunyada de la realitat. Si algú en vol una prova, només cal passejar-se pels carrers de Sabadell i per altres ciutats metropolitanes per comprovar com és de fals que la llengua castellana està amenaçada a Catalunya.
Una situació semblant ha passat aquests dies amb les modificacions de la política fiscal en algunes autonomies governades pel Partit Popular amb el suport de Vox. Tant el govern de l’Estat com el català s’han posat les mans al cap i han criticat amb duresa aquestes iniciatives que no pretenen altra cosa que erosionar els dos governs. M’atreviria a dir que molt poques empreses decidiran marxar només perquè a Andalusia no s’ha de pagar l’impost de Patrimoni.
En els dos casos es practica l’estratègia de la provocació. Perquè funcioni la part que se sent provocada, ha de reaccionar de forma violenta o perdent els papers. En aquests casos, la part provocant es fregarà les mans, ja que li semblarà que ha aconseguit el seu objectiu.
Malauradament, però, el que sí que s’aconsegueix és un progressiu allunyament dels ciutadans cap als governants. Els efectes secundaris de tot plegat ja els coneixem. Desmobilització que s’acaba traduint amb abstenció a les eleccions. I ja sabem a qui més beneficia. Itàlia n’és el darrer exemple.
