[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
No sé gaire com, hi ha un debat etern sobre la propietat de les obres d’art, sobre el dret sobre les obres espoliades; no sé ni per què és debat ni per què és etern, perquè em sembla que és evident que la violència fa perdre tota legitimitat, i que no hi ha cap dubte que totes aquestes peces són britàniques exclusivament gràcies a una violència gairebé sempre sistèmica, una violència d’Estat que, un cop més, s’explica quasi exclusivament des del colonialisme. Que els marbres de Fídias no estiguin a l’Acròpoli atenenca amb la resta de Partenó no té cap explicació vàlida, igual que no en tenen la resta de vuit milions (!) d’obres del British.
I s’exposa amb tot l’orgull nacional (“British”!), ufanós, quan allò no és un museu d’art nacional, allò és un document de barbàrie –nacional, ara sí– com pocs altres. I sé que no he descobert rea, que això és Benjamin i que qualsevol persona que ha llegit una mica ho sap. Molt bé. Però llavors com pot ser que els marbres del Partenó continuïn a Londres? I poso els marbres del Partenó com a representant de totes les peces espoliades (perquè, ojo, parlo de Grècia, país europeu, però no entro en tot l’art mesopotami –Iraq– o aborigen australià o africà o egipci o del Llunyà Orient o…) repartides en països històricament poderosos (poderosos? Agressors!). Si això que dic és realment tan elemental, per què ningú no diu: “Ups, això potser pertany més als grecs que a nosaltres?”. Si a hores d’ara els marbres del Partenó continuen a Bloomsbury, potser és que no és prou evident, o potser és que no ens hem de cansar de dir-ho i pensar-ho i publicar-ho i denunciar-ho.
I si tot és tan evident, si tots hem llegit Benjamin, si tots tenim una mica de sentit del respecte, com s’explica que ningú no mogui un dit en aquest sentit? Com no ens cau la cara de vergonya, als que fa tants segles que estem tolerant això?
En algun moment es va prometre que es retornarien les peces que “es pogués demostrar que van ser preses amb violència”. Col·lega, és que des del moment en què has colonitzat un país sencer i l’has ocupat políticament i militarment durant tant temps i l’has explotat de totes les maneres imaginables, tot el que prenguis d’allà, encara que prenguis el sol, és amb violència. O no? I si es va adquirir en una subhasta amb notaris ben vestits i comissaris i tot el que vulguis, preguntem-nos amb què ho va comprar qui ho va comprar; d’on sortien tots aquells diners?; no es devien haver aconseguit venent diamants?; o esclaus?; o finançant guerres brutes?; d’on sortien aquells diners?; i per què els tenia, el comprador?; per què no en tenia prou qualsevol altre licitador?; potser perquè el primer licitador li havia arrabassat les riqueses?; o havia esclavitzat els seus habitants?; o havia omplert el seu territori de guerres brutes que l’havien arruïnat?; no és això violència?; hòstia!
Aquests dies, arran de la reial defunció, no he parat de veure Londres per tot arreu, i a mi Londres em recorda inevitablement a l’exposició orgullosa de totes aquelles peces gens britàniques, tot i el nom del museu, en una exposició que no diu res més que “soc un estat lladre”, “he pres per la força les riqueses d’estats menys poderosos que jo”, “jo la tinc més grossa”. Mostrar vanitós, a casa, les joies dels altres parla sobretot d’un mateix. I sí, el que hi diu implícitament a cada peu de cada peça del museu és “nosaltres érem una nació il·lustrada i vosaltres no sabíeu què teníeu”. La barbàrie en nom del coneixement.
Si tota mostra de cultura és un document de barbàrie, els museus nacionals de les antigues colònies ho deuen ser més que cap altre. Ho apuntarem a la llista d’injustícies a les quals, en tant que occidentals, podem reaccionar amb indiferència alienant.
