[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
D
es de ja fa uns anys s’estudien per part dels científics de la política els fenòmens associats a la polarització política, i més recentment tant als EUA com a Europa s’ha dedicat especial atenció a estudiar el que s’anomena la polarització afectiva, és a dir, la simpatia i proximitat de la ciutadania respecte a les diverses formacions polítiques que operen en el respectiu sistema polític, com a estimació més clara d’aquesta polarització política. Es tracta de mesurar la proximitat o afinitat cap als propis, i el distanciament i allunyament respecte a la resta de formacions polítiques, com un dels elements clau per estudiar la qualitat del funcionament dels règims democràtics.
Un estudi que acaba de publicar l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB, dut a terme per la Dra. Lucía Medina, analitza La polarització afectiva i els sentiments sobre la política a Catalunya entre el 1995 i el 2021. Es tracta d’un magnífic estudi que fa un repàs exhaustiu de l’evolució a casa nostra de la polarització política afectiva i d’altres derivades relacionades amb els sentiments que inspira la política. A l’estudi s’aborden les diverses variants que fan de l’anàlisi de la polarització política un element destacat per a poder comprendre l’interès, el compromís, el conflicte o la crispació envers la política. A més d’examinar la relació entre polarització afectiva, suport a la independència de Catalunya i polarització identitària, també s’aborda la polarització afectiva interblocs (la polarització entre les forces independentistes confrontades a les no independentistes) i la polarització intrablocs (dins de cada un dels dos blocs).
Les dades que ens aporta l’estudi no només ens serveixen per tenir un millor i més acurat coneixement del període estudiat, que va de la meitat dels anys noranta del segle passat fins a l’inici de la segona dècada de l’actual, sinó que, com que coincideix amb el període central de l’anomenat procés independentista, viscut amb especial intensitat i interès, és especialment útil per a poder comprendre actituds, posicionaments i esdeveniments polítics, protagonitzats pels diversos partits i que marquen l’actualitat política de Catalunya.
Sembla evident, i així ho podem llegir a l’estudi referenciat, que la polarització política afectiva a Catalunya ha anat molt lligada al procés i va arribar al seu punt més àlgid el 2017 per anar disminuint posteriorment en l’inici dels anys vint del segle XXI. La disputa política centrada sobre la qüestió territorial endureix les postures dels partidaris o favorables a les diverses opcions polítiques i desencadena una profunda transformació en el sistema de partits de Catalunya. Polarització afectiva partidista i polarització ideològica creixen durant el procés, estimulades per l’augment de la confrontació entre partidaris i no partidaris de la independència de Catalunya i pel creixement simultani de la polarització identitària.
Però si durant el procés augmenta l’índex de polarització entre els dos blocs confrontats sobre la conveniència d’un Estat propi independent per a Catalunya, la polarització intrablocs (dins cada un dels dos blocs) es configura de manera diferent, amb un índex més elevat de confrontació dins el bloc no independentista i menor en el bloc independentista, on l’objectiu de la independència juga un paper integrador (recordem les abraçades entre Artur Mas i David Fernández o la confecció de la candidatura Junts x Sí, entre CDC i ERC). L’estudi ja constata un cert creixement de la polarització afectiva dins el bloc de les forces favorables a la independència, però sens dubte el Sondeig d’Opinió que realitzi l’ICPS aquest any (continuant la sèrie que fa més de trenta anys que està duent a terme), haurà de confirmar aquest increment si tenim present l’augment de la confrontació entre les principals forces del bloc (ERC i JxC), que han portat el trencament del Govern de la Generalitat. Queda per veure com evoluciona la polarització afectiva interblocs o, més precisament, entre qui intenta mantenir un Govern en minoria i el PSC, que lidera l’oposició política.
