A Catalunya, es parlen fonamentalment dues llengües: el català i el castellà. Segons l’última enquesta d’usos lingüístics, aquests són els idiomes habituals del 36% i el 49% dels catalans, respectivament. Hi ha, però, centenars d’altres llengües d’ús habitual minoritari, com l’aranès (també oficial), l’anglès, l’alemany, l’àrab, el francès, el rus, el xinès… Catalunya és una societat diversa, amb ciutadans que es fan entendre i conviuen amb normalitat parlin el que parlin.
L’ús del català, però, ha anat decaient els últims anys. Sembla mentida que la llengua vehicular a l’ensenyament, aquella que tothom aprèn des de ben petit i que ha servit tant a la cohesió social, perdi parlants. Les polítiques de protecció d’una de les llengües pròpies del país han resultat insuficients: el català pràcticament no existeix al cinema, a la televisió, ni a gran part dels mitjans de masses. Segons les enquestes, és molt més comú parlar-lo a casa (27,2%) que amb els amics (13,4%), companys de feina (15,3%) o en el gran comerç (17,1%). Si llegeixen avui les pàgines 4 i 5, veuran que malgrat el moment que viu la llengua, hi ha moltes persones nouvingudes que s’animen a aprendre-la a través dels cursos del Centre de Normalització Lingüística. És una bona notícia que el català sigui atractiu i que guanyi parlants. Aprendre una llengua sempre és enriquidor, i no exclou ni va en detriment de la llengua pròpia de cadascú, sigui quina sigui.
